dimarts, 24 de novembre del 2009

Gus Van Sant

Una obra expressament homosexual que no recorre al melodramatisme mainstream de Brokeback Mountain, ni als clixés humorístics del primer Almodòvar, sinó que intenta abordar la temàtica homosexual des d’una visió més seriosa (Em venen al cap, per exemple, Stonewall i Milk), es pot trobar amb diversos tipus de reaccions en l’espectador: El rebuig del conservador reaccionari, o un airòs “Conta’m alguna cosa que no sàpiga” entre aquells espectadors de mires més llargues, trobant tan sols l’acceptació en la recreació i reafirmació del públic homosexual, tancant-se així en el culte i la recurrència monotemàtica. Gus Van Sant tan sols té un parell de pel·lícules expressament homosexuals (Mala noche i Milk), però en totes les seues pel·lícules introdueix alguna referència gai, procediment que s’ha convertit en una espècie de signatura (El bes a la dutxa d’Elephant, el polvo dels amics de Kurt Cobain a Last days… i jo també incluiría l’exageradament extraordinària bellesa dels adolescents que protagonitzen molts dels seus films. Gus Van Sant autorreferencia aquesta emprenta al debat que hi ha a una aula de l’institut d’Elephant, en el qual els alumnes debaten sobre la visibilitat gai, i fins a quin punt és necessari airejar la condició sexual de cadascú - en el cas de l'autor, estrapolar-la a l'obra sense que eclipse el missatge).

La seua òpera prima, Mala noche, envolta l’homosexualitat d’un cert aire decadent, marginal i fatalista: Prostitució, drogoadicció, delinqüència i mort envolten una història que en el seu nucli alberga una reflexió sobre la incomunicació, reflectida en la relació dels dos personatges principals. A aquesta pel·lícula, a banda de l’escena homoeròtica més subtil que he vist mai, podem veure també com ja va albirant-se l'excessiva llargària dels plànols, que més avant (a l’anomenada Trilogía de la mort) esdevindrà una altra de les marques de la casa.

A Drugstore Cowboy profunditza més amb el tema de la drogoadicció, de la mà d’una colla de joves ionquis que calmen el seu mono atracant farmàcies (“Cuando estoy drogado soy consciente de que soy un milagro de la naturaleza”). Destacable i entranyable l’aparició de l’escriptor William S. Burroughs, vell i encorbat ja com una de les seues múltiples al·lucinacions, fent de rector i introduïnt un monòleg propi en el guió que parla sobre la seua lúcida i encertada teoria conspiranòica sobre el control governamental i el tràfic de drogues.

Seguidament el protagonista li diu: “Amic, t’has equivocat de professió. Hagueres tingut que ser filòsof…”, i el Burroughs contesta: “Potser en una altra vida… Potser en una altra vida…”. Genial.

Els tres títols que composen la Trilogia de la mort estàn realitzats mitjançant una deconstrucció de la història. A priori ens podria semblar més pretenciosa i injustificada que en la d’altres títols com ara Pulp Fiction o Memento, perquè fent-li una ullada a la sinopsi, la última cosa que ens imaginem és que aquest argument (una colla d’skaters, la mort de Kurt Cobain i la matança de Columbine) puga estar deconstruït, però promte veiem que aquesta desestructura ens ajuda a endinsar-nos en la confusió dels seus personatges, les seues circumstàncies i els fets que els envolten, que acaben envoltant-nos a nosaltres també: Adolescència i mort. També arriben al seu summum en aquesta trilogia els plànols estàtics, eterns. (Normal que se li atribuisca una fotografia impecable)

Paranoid Park és un deleitament per als sentits. Gus Van Sant arriba a fer vertaders miracles amb la barreja de música amb imatges ralentitzades. Tots els esdeveniments que antecedeixen a una catàstrofe s’aglutinen a un simple gir de cap a càmera lenta, que ens transmet eixa calma sospitosa que antecedeix a la tempesta, o eixa altra – molt semblant – que es sent a l’ull d’un huracà, i la deconstrucció argumental (que ja insinua la portada) ens ajuda a comprendre millor la culpa atordidora en la qual es veu envoltat el protagonista, la maduració instantània que provoca un cara a cara amb la mort. Tractar la mort amb sensibilitat i tornar-li el lloc filosòfic que tantes i tantes pel·lícules li han arrabatat, relegant-la a un segon planol de trivialitat, encara que, com ja hem dit, la protagonista principal d’aquest film és la culpa.

En el cas de Last Days, la relació entre adolescència i mort ens ve de la mà d’una icona adolescent: Kurt Cobain (que smells like Teen Spirit), interpretat pel psicòpata guapo del remake de Funny Games (impecablement caracteritzat). Aquesta és la pel·lícula que més abusa del plànol seqüència estàtic, arribant fins al punt d’enfocar a una finestra durant deu minuts. L’objectiu és endinsar-nos en la letàrgia claustrofòbica en la qual estava submergit el cantant de Nirvana dies abans del seu suicidi, i vaja si ho aconseguieix: Arriba a ser exasperant. Megalomania, nihilisme i depressió esquizofrènica van de la mà, arrossegant-se com un cuc moribund que has trepitjat sense voler cap al fatal desenllaç, ja conegut per tots. Jo a la pel·lícula veig absència en vida. Veig que Kurt Cobain va estar més absent en vida que una vegada mort.

A Elephant, l’argument està en asterisc: Anirem seguint diversos fils argumentals (Molt ben representats per eixos interminables passadissos) que s’entrecreuaran en diversos punts i després es tornen a separar. El títol d’aquesta tercera entrega podria ben be resumir el missatge de tota la trilogía (O almenys així m’ho sembla a mi): La tragèdia està a l’aguait i va teixint-se lenta i feixuga, com el caminar de l’elefant, i és el director qui ens mostra el seu parsimoniòs devenir, seguint als protagonistes a tot arreu per interminables passadissos. L’autor ha elegit un succés per tots coneguts per a mostrar-nos l’evidència: De rés serveix explicar, analitzar psicològicament o intentar justificar (per a això ja tenim el Bowling for Columbine), si la tragèdia ja està avançant pels passadissos, val la pena mascar-la en aquesta enterbolida atmòsfera, recrear-se en ella, que buscar possibles culpables. Una freda radiografia de la tragèdia.

diumenge, 3 de maig del 2009

Salò, o los 120 dias de Sodoma


Aquesta pel·lícula està basada en la novela homònima del Marqués de Sade escrita en 1785, que tracta de la reunió de quatre llibertins y la resultant formulació d'un pla per a ocupar 120 jornades amb els més inimaginables excessos sexuals, i violents.

Els quatre adinerats pervertits es tanquen en un castell durant cinc mesos junt a un grup de víctimes i còmplices. La seua intenció és la d'escoltar històries de depravació de quatre veteranes prostitutes, les quals inspiraràn a cometre similars actes amb les seues víctimes. Sade exposa de forma crúa i grotesca la corrupció a la qual porta l'excés i abús de poder, aspectes que denúncia en les seues obres i que forma part dels ideals del moviment de la Il·lustració.

Pero la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini es desenvolupa en la República de Salò, entre 1944 i 1945, en el nord d'Itàlia, durant l'ocupació feixista dels nazis.

Pasolini adapta al Marqués de Sade amb tota crudesa i amb la major llibertat amb la qual un creador s'ha dotat a sí mateix mai, desdibuixant les fronteres convencionals i cinematogràfiques que defineixen erotisme, pornografía, llibertat d'expressió, sadisme, provocació i degradació humana. No apta per a tots els estomacs, la cinta hipnotitza a qualsevol cinèfil sense prejudicis que faça un esforç per entendre l'univers i les línies del llenguatge del director d'aquest film, que rebosa qualitat artística.

La película està dividida en quatre segments aproximadament paral·lels amb l'Infern de Dante: l'Avantinfern, el Cercle de les maníes, el Cercle de la merda i el Cercle de la sang.

Els quatre feixistes, (el President, el Duc, l'Obisp i el Magistrat) es casen amb les seues filles en un ritual llibertí abans de manprendre el projecte pervertit: Segrestar amb l'ajuda de diversos col·laboradors a divuit joves (nou homes i nou dones) i conduir-los a un palau amb quatre ex-prostitutes, també col·laboradores, la funció de les quals serà contar les històries que excitaràn els homes poderosos, que aleshores explotaràn sexualment i sàdica les seues víctimes.

La pel·lícula presenta tres dies trascorreguts al palau, temps durant el qual els quatre feixistes van executant les cada vegada més aberrants tortures i humiliacions per al seu propi plaer. En una de les escenes més infames de la película, una jove és forçada a menjarse la merda del Duc. Després, a la resta de les víctimes se les ofereix un dinar gegant de merda humana. Al final dels tres dies, les víctimes que van decidir no col·laborar amb els agressors i les filles dels mateixos son assassinades de diverses i espantoses formes: violades abans de ser assassinades, degollades, penjades, marcades amb ferro cremant al penis i els mugrons així com extirpades d'ulls i llengües. Les víctimes que sí han col·laborat, amb la condició de que continúen fent-ho, son conduïdes amb els agressors a Salò.

Aquesta pel·lícula va convulsionar tota la societat italiana amb la seua estrena - principalment per la minoría d'edat de la majoría d'actors i actrius, que per la seua part no van eixir en cap altra pel·lícula després d'aquesta - i va fer que el director fóra objecte de nombroses amenaces de mort i presions de tot tipus, fins i tot polítiques.

Després del rodatge, Pasolini va morir, en circumstàncies encara no del tot aclarides, a mans d'un jove marginal, que el va atropellar amb el seu propi cotxe a la eixida d'un balneari. Durant les primeres investigacions, les declaracions del pressumpte assassí sobre el mòbil de la mort remeten a una proposta per a mantenir relacions sexuals per part del director. Aquestes declaracions no van convéncer a tota Itàlia i sempre van surar en l'ambient teoríes de que certes persones poderoses del govern dessitjaven veure mort al director degut a les dures crítiques que feia contínuament a través de les seues películes, llibres i discursos polítics.

Siga com siga, la controvèrsia al voltant d'aquesta pel·lícula arriba fins a hui dia, amb molts elogis per la seua intrepidesa en contemplar allò impensable, mentre que altres la condemnen rotundament per ser poc més que una pretenciosa película d'explotació.

dilluns, 9 de febrer del 2009

La tierra sin humanos.



Seguint el rastre del documental sobre el cambi climàtic "An inconvenient truth" on apareix Al Gore, l'ex vicepresident dels E.E.U.U. durant el torn de govern de Bill Clinton, apareixen més documentals amb escenaris d'apocalípsis ecològica.

"La Tierra Sin Humanos" es un documental realitzat per History Channel i dirigit per David de Vries. Aquest documental apocalíptic fa
un sorprenent viatge visual a través de la hipotètica evolució natural del món en cas que l'esser humà de sobte desapareixera per complet. Els realitzadors del programa es valíen d'efectes visuals i de la consulta a experts en els camps d'engenyiería, botànica, ecología, biología, geología, climatología y arqueología, per intentar resoldre molts interrogants. Aquest documental no té desperdici, sobretot quan busques masturbarte si eres del Movimiento por la Extinción Humana Voluntária (VHEMT, seríen les seues sigles en anglés).

La major part d'exemples per a fer aquest documental els han prés d'Ucrania, concretament de la ciutat de Pripiat, una ciutat fantasma desde l'accident de la central nuclear de Chernòvil, a eixa ciutat encara román tot com estaba el día que la van evacuar, els mobles, el material escolar als pupitres de l'institut, es com una Pompeia però sense lava, com si els humans que allí habitaven s'haveren esfumat en un picar de dits.

L'esser humà sempre ha imaginat com sería la fi del món, uns diuen que per l'armament militar, altres per aliens, altres per desastres naturals, Astèrix i Obèlix deien que el cel cauría damunt dels seus caps, les civilitzacions precolombines deien que a un eclipse sería el punt i final, Nostradamus, Newton, Deep impact, Armaggedon, Hercólubus...hi ha una infinitat de gent, cultures, llibres o films que diuen com i/o quan s'acabará el món, recordeu encara eixos que deien que el món s'acabaría l'any 2000 amb l'impacte d'un meteorit, que tonteries s'inventa la gent a voltes.

L'única gran veritat sobre la fi del món es que som l'ùnica generació que podría causar la fi del món degut als seus propis actes.



Aquest documental fa una espècie de repás cronològic del transcurs del planeta Terra a partir del día que l'esser humà desapareix, no diu quan ni com desapareix l'esser humà del planeta Terra, sols diu el que passaría amb tot el que deixaríem darrere si hipotèticament l'humà desapareguerem de la nit al día:

1 Día després.
Tot segueix el seu curs normal al món, tot roman igual que un día abans amb la xicoteta diferència que la suma de la població mundial es igual a zero. Les llums de totes les ciutats del món començen a apagarse i el món queda tal com quan els humans es reunien al voltant del foc.

10 Díes després.
Les mascotes tornen a ser com eren abans, salvatges, una volta s'acaba la font d'aliments a casa el gos o el gat de la llar necessita eixir de la casa o morir, té que buscar l'aliment fora encara que les costums adquirides a les cases dels humans les conduiran a la mort. Les rates tornaríen al seu estat natural, la vida salvatge.

6 Mesos després.
Els animals salvatges entren a les ciutats ja que han desaparegut les condicions que els impedien entar. Les llavors de les plantes es colen als civells de l'asfalt o els edificis i creixen no havent ningú que ho impedeixca, una volta instalades als civells les seues arrels creixeran destruint molt poc a poc grans infraestructures. No hi ha ningú que pare els incendis ni regule les creixcudes de les presses dels pantans.

1 Any després.
El domini de l'humà sobre la natura sempre ha sigut una il·lusió, sols això, una il·usió.
La natura no entén de fronteres que no siguen naturals, a ella no li importa destruir tot el que l'humà haja fet.

20 Anys després.
Es sap que passaría a una ciutat 20 anys després de desaparéixer la raça humana perqué es pot comprobar empíricament a la ciutat de Pripiat, una ciutat fantasma de la nit al día des de l'accident de Chernòvil.


També ens mostren al film que passaría amb el planeta Terra hipotèticament 25, 40, 50, 75, 100, 150, 200, 500, 1000 i fins i tot 10000 anys després de la desaparició de l'humà.


¡¡¡Quisiera proponer un brindis senyores!!!

¡¡¡Por la extinción del ser humano y para que Gaia se salve!!!
(Aplausos)

diumenge, 18 de gener del 2009

Blue Velvet



Aquesta pel·lícula ja ha sigut comentada anteriorment, però breu, en La Navelina Mecànica, en l’article dedicat a David Lynch.

Després de tornar-la a veure – són eixes pel·lícules que pots veure una i una altra vegada i sempre trobes alguna cosa nova – trobe imprescindible dedicar-li un post sencer.

El protagonista és un universitari, en eixa època de transit, en eixa cara d’incertesa que produeix no saber si és que alguna cosa està canviant al teu interior, o es que les coses del voltant van massa ràpid. Cara d’innocència en vies d’extinció. El nostre amic es troba una orella a mitan bancal. Una orella plena de formigues (en homenatge a la peli de Buñuel i Dalí “Un chien andalou”). Aquesta orella és la entrada a un altre món, la càmera travessa el timpà i accedim al món on es pot veure el costat macabre de les coses aparentment tranquil·les. De moment, el nostre amic du l’orella a comissaria com a bon ciutadà americà.

Així coneix a la filla del comissari, una joveníssima Laura Dern (que també ix a Inland Empire) que aporta un dels dos factors equilibradors (alguna cosa que regule o intente regular el kaos que impregna la peli) : L’amor. Ajudarà al protagonista en les primeres passes de la seua investigació, que els duen a conèixer a

La cantant decadent autodestructiva, una misteriosa i bella xica, mal maquillada, humiliada, amb cert regust d’amargor en la mirada. Trobe que Lynch ha encertat molt en la elecció d’aquesta actriu. La seua mirada condensa el rerefons de tota la pel·lícula.

I tard o prompte acabarem coneguent al dolent embogit: Un sàdic pervertit que aspira nitrat amílic amb una mascareta de plàstic (Dart Vader?) cada vegada que s’excita (el nitrat amílic és un gas al·lucinogen, comunament emprat per a practicar sexe. Al making off, l’actor que fa de dolent confessa que en el rodatge es va emprar nitrat amílic de veritat, en plan: “Corten! Hay que repetir la toma!")

I per últim, i com a un personatge més, la bogeria característica de Lynch, que ho impregna tot, ho engloba, el factor equilibrador que faltava, adobat amb minuts musicals amb cançons dels anys 50, diàlegs i monòlegs absurdament macabres i sorolls envoltants d’esquizofrènia.

La peli versa entorn al concepte de “costat obscur de les coses i les persones” (Dart Vader?), però no un costat obscur com ara el que suggereix, per exemple, Joel Peter Witkin (allò que no hem sigut, allò que haguérem pogut ser, o allò que encara puguem arribar a ser), sinó com a una cosa més crua, inherent i real: La dicotomia i doble moral de tot plegat, que donem per descomptat, potser per a que el nostre cap no explote, o potser induïts per la ignorància (innocent o premeditada, aparent o real). Així ens trobem amb què darrere de l’amor hi ha la còpula, darrere la saviesa hi ha la bogeria, darrere l'ésser humà hi ha l'animal. La Bèstia. (Qui va dir allò de "L'home és un llop per a l'home"?) Darrere l’etern somriure hi ha – ui! – un tros de menjar podrit, baix del llit perfectament fet hi han peluses que s’acumulen, baix de la perfectament tallada i regada gespa del teu jardí desenes de llambrígols es freguen entre sí produïnt eixe viscós soroll, saps que aquesta nit vas a sopar perquè un altre, en una altra part del món, va a morir-se de fam. Anem a menjar-nos l'entrepà, donant uns mossos que quasi no caben a la boca, creguent-nos bones persones o fins i tot solidàries.

Tot i això, no és un punt de vista extremadament negatiu o encarnissadament hiperrealista. Lynch s’impregna de l’olor a poma podrida que fan els bastidors i la fa seua, potser com a simple observador. Un simple observador inoportunament oportú, perfectament imperfecte. Com ell mateix diu al making of: “Si tu claves una càmera dins d'una vaca morta, a la gent li pot semblar bonic si no llig el títol de la foto”.

diumenge, 28 de desembre del 2008

Shortbus

Shortbus és el nom que rep un d'eixos típics autobusos escolars grocs americans, però més curt, que transporta als alumnes amb necessitats educatives especials a l'escola. I també és el nom de l'antro on es troben els diferents protagonistes d'aquest film underground, creuant-se les respectives històries i interactuant entre elles: Una terapèuta sexual que mai ha tingut un orgasme, una parella homosexual disposada a trascendir de la monogàmia i una dominàtrix sado-masoquista en lo que pareix una crisi depressiva.

L'antro és com un centre de recreació i alliberament sexual on es pot acomplir qualsevol fantasia, posant especial ènfasi en el sexe grupal, però també hi ha espais de reflexió i la xerrameca, la literatura, les performances, algunes projeccions i per descomptat música.

Al shortbus et pots trobar personatges de tot tipus, de qualsevol dels 3 sexes i de qualsevol tendència sexual, però la gran majoria amb trets peculiars: Una dona amb la xona massa ampla, un iaio amb la SIDA, transvestits... Personatges (tant els principals com els secundaris) que produeixen molta simpatia des del primer moment i, obviant qualsevol tabú, ens fan deixar de banda els prejuïcis (qui els tinga).

Encara que en un principi presenta una estètica de "comèdia sexual" (La primera escena és un xic filmant-se mentre s'auto-fela), de seguida ens mostra que darrere amaga una reflexió que trascendeix de les múltiples i brutals escenes de sexe explícit que poblen el metratge (per exemple, un trio gay intentant cantar l'himne dels EEUU amb la polla en la boca), tractant el sexe (o la sexualitat) de forma tan irreverent i transgressora com seriosa i profunda. (Deixant molt que dessitjar a les típiques i tòpiques "comèdies sexuals", tan fluixes i banals, que poblen la televisió i les sales de cine.)

El desenvolupament de la sexualitat, la introspecció a través d'aquesta i - perquè no - una reflexió sobre la condició humana tenint en compte la important part que ocupa el sexe com a animals que som.

Cal destacar la interpretació fluïda, jove i innovadora dels actors, amb aspecte de conversa espontània durant tota la pel·lícula (Recomanable veure-la en versió original subtitulada) i també la banda sonora, que corre a mans de Yo La Tengo i Animal Collective. (Els ritmes i armonies tribals dels Animal venen que ni pintats a la temàtica del film).

I acabem amb una xicoteta reflexió del director: "Un pot tenir por al sexe, però el sexe és inevitable. En la cultura estadounidense, la por al sexe o, millor dit, la por a qualsevol relació substancial, duu a la infelicitat, a la violència i al conflicte. La hipocresia creix en aquest país (i al seu govern) i m'apetia clavar-me amb això. Aquesta hipocresia acaba desfogant-se en una pornografia trista i repetitiva que és la principal educació sexual dels joves."

dijous, 30 d’octubre del 2008

Pink Floyd: The Wall



Pink Floyd: The Wall, es tracta d’un bombardeig d’imatges depriments i catastròfiques enllaçades amb les cançons del disc. És un pandemònium de tantes escenes simbòliques en contra d’una societat alienada i conformada que es practicament indescriptible la història. No hi ha pràcticament guió i el que hi ha és inútil, el guió de la pel·lícula és la música del disc The Wall. Una obra pròpia del grup on el que realment importa no és el conjunt de músics, si no la música i les imatges formant un únic espectacle morbós. Les imatges grabades i les oníriques animacions de Gerald Scarfe evolucionen a ritme de les cançons, ajudant-nos a comprendre les lletres simbòliques i encriptades típiques del grup anglès.


The Wall del grup Pink Floyd és un dels discos més venuts de la història, el tercer, i no pel màrqueting com es podria suposar, si no per ser la òpera mes gran del rock, sí, una òpera rock que té poc de òpera. Més gran inclús que Jesucristo Superstar amb Camilo Sesto. El disc va aparèixer al 1979. La pel·lícula no apareixeria fins el 1982 filmat per la Metro i dirigida per Alan Parker. A més la peli inclou dos cançons que no son al disc: “When the Tigers Broke Free”, “What Shall We Do Now”. El personatge principal, Pink, està interpretat per Bob Geodolf, líder dels Boomtown Rats. Va ser mític el concert de The wall que donaren Pink Floyd a Berlín poc després de la caiguda del Mur.





No és un videoclip!!!


El senyor anglès flemàtic Roger Waters, líder aleshores de Pink Floyd, a un concert a Montreal li va tirar un gapo a la cara a un fan que li estava tocant prou les castanyes. Un poc penedit va creure que la solució per evitar-ho seria tocar amb un mur entre la banda i el públic.... i d’ahí va sorgir l’idea tant filosòfica del mur entre l’artista i els fans i com això, a més: les guerres, les traïcions, la frustració, els genocidis, els pares que no tornen, la dura opressió dels xiquets a l’escola, la violència de la policia i de la societat en general, la sobreprotecció materna, la follia.... totes aquestes rajoles depressives van anar creant eixe fred i gris mur de ciment que separa a Pink, al seu món tortuós, de la resta d’”humans”.


Pink és el protagonista, superstar mundial del rock, ho té tot avorrit, ja sabeu com és. Una apatia total cap a tot allò que es viu o inanimat, alienat del món que li ha tocat sofrir, la mirada buida i rancorosa. Enfonsat en la merda que és la seua vida repassa des de que es menut amb la mort del seu pare a la II Guerra Mundial i la infància amb sa mare. A l’escola els professors els maltracten, la dona l’abandona, odia els seua fans,... Tota l’espiral d’imatges esgarrifoses i cançons psicodepriments van portant a Pink cap a la seua autodestrucció i podem observar la seua caiguda fins que arriba a la catarsi i renaixement, és transforma en un dictador sàdic que maltracta a la gent als concerts i els fa alabar-lo d’una manera que Hitler haguera envejat. Et posa els pèls de punta pensar que algú que era líder de rock amb el públic neohippie que correspon, al passar a ser un líder pseudofeixista, l’alaben com si fora un! Tant fàcil canvia la gent de costat.






Sang, drogues, sexe, ostracisme, suïcidi, megalomania,...realment tot és el deliri d’un moribund a la seua habitació. Pink acaba com una cabra i el tanquen a un manicomi. Finalment es jutjat i condemnat, tant ell com la societat en general, a enfonsar el mur que ell mateix havia alçat amb maons de traumes per exposar-se al món que ha rebutjat.


Realment és una obra genial, en el sentit complet de la paraula, una interacció entre escenes plenes de cadàvers de soldats, xiquets cremant les escoles amb els professors dins, sexe amb groupis, catarsi destructiva, piscines de sang, vagines assessines i martells marxant marcialment. Tot s’entrellaça macabrament per no haver-nos enfrontat cara a cara amb el que realment és la nostra estulta vida quotidiana.


All in all it's just another brick in the wall.
All in all you're just another brick in the wall.



dijous, 16 d’octubre del 2008

Requiem por un sueño.

Adicción: Una adicción es un estado psicofísico de un organismo vivo con dependencia a algo. Este estado es caracterizado por la modificación del comportamiento y otras reacciones, generalmente a causa de un impulso irreprimible por consumir ese algo de forma continua o periódica, a fin de experimentar sus efectos psíquicos y, en ocasiones, para aliviar el malestar producido por la privación de éste.

Bé, és la primera volta en la meua vida que faig un análisi d'una pel·licula, així que anem a veure el que resulta d'açò. No hem tireu navelines.

En primer lloc, vaig a dir que aquesta pel·licula hem van recomanar veure-la en Granada (sííí, després de l'accident aeri que hem va impedir tornar al camping), me la van recomanar en fase de baixa activitat telencefálica per tant el títol de la peli va quedar grabat al córtex del meu encéfal junt a dos títols més que hem recetaren: "Trainspotting" i "Miedo y asco en Las Vegas".

Aquesta pel·licula tracta el fenòmen de l'adicció de les persones, es a dir, quan un día trobes que la teua vida ha quedat lligada a algú o alguna cosa fins al punt que t'impedeix dur una vida normal, NO...no la vida que la societat o la gent que et rodeja creuen que es la normal, eixa visió no, no la visió judeo-cristiana, la vida que TU consideres que vols viure amb les coses que TU consideres que volen ferte feliç.

Trobe que la gent molt a sovint es deixa dur per les banalitats de la vida, potser per depressió o potser per la alegría inocua que donen, fins al punt arribat el qual eixes banalitats passen a ser la raó per la qual vius si no saps ser més fort que elles i vencer-les. Hui en dia existeixen més de mil tipus d'adiccions i no les més perilloses són les drogues: la playstation, el tabac, el xarop per a la tos, anar a missa, els porros, matar, l'olor a gasolina, la teua parella, la música, el xocolate, l'heroína, anar a correr, el café, follar, internet, el sucre...hi ha tantes adiccions que crec que totes i cadascuna de les persones del món som yònkis, perque quan tota la teua vida gira al voltant d'una cosa, tant que no podries imaginar la teua vida sense eixa cosa, es pot dir que, vullgues o no, eres un/a yònki, per tant...¿quina és la teua adicció?.


Requiem por un sueño és una pel·lícula de l'any 2000, basada en la novel·la homònima de Hubert Selby Jr. de 1978. Va ser dirigida per Darren Aronofsky, director de "Pi: el orden del caos" i "La fuente de la vida", protagonitzada per Ellen Burstyn, la qual va resultar guanyadora de l'oscar a millor actriu amb aquest film, Jared Leto, Jennifer Connelly i Marlon Wayans.

Aquesta pel·lícula conta la historia de cuatre personatges: Harry Goldfarb, sa mare, Sara Goldfarb, la seua chica, Marion Silver i el seu amic, Tyrone, els cuatre tenen somnis uns que complir i uns vicis que alimentar, aquests últims són, al meu pareixer, més voraços comforme avança el transcurs del film.

Aquest drama comensa a l'estiu amb Sara Goldfarb (Ellen Burstyn), una iaia que viu en un apartament de Brooklyn i pasa la major part del seu temps sentada davant la seua tele veient el seu programa favorit com qualsevol iaia viuda de la seua edat. Un bon día aquesta iaia recibeix una carta diguent que será avisada per a eixir per la tele en el seu programa favorit (primer somni), pero el seu sedentarisme i la seua altra afició, el menjar, no li permeten posarse el seu vestit roig, el que tant li agradaba al seu difunt marit, per a eixir en la tele. Front a aquest problema decideix fer dieta però la seua falta de voluntat la du a visitar un metge que li recepta unes pastilles, que resulten ser anfetes, per a aprimarse.

El fill d'aquesta iaia, Harry (Jared Leto), sols va a casa sa mare per a furtarli la tele i vendre-la a una tenda d'artilugis de segona má, ja que sap que després sa mare anirá i la tornará a comprar, i amb aquest bucle fináncia la seua adicció a l'heroína. Harry comparteix aquest vici amb el seu amic Tyrone (Marlon Wayans). Aquests dos personatges també somien, decideixen traficar amb coca i amb els diners obtinguts, que resulten ser molts en molt poc de temps, realitzar els seus somnis.

El somni de Harry es fer realitat el somni de la seua núvia Marion (Jennifer Conelly), (segon somni), el qual és obrir una tenda de roba per a vendre els seus dissenys, (tercer somni). Tyrone, per una altra banda veu en aquesta rápida font d'ingressos una oportunitat per a eixir de la dura vida en els carrers de Brooklyn, (quart y últim somni).

Quan aplega la tardor aquella iaia que disfrutaba sent gorda i tragant-se la seua programació de telebasura acompanyada de café i bombons ha duplicat la seua dosis de pastilles perque s'ha acostumat a elles i ara comença a tindre al·lucinacions. Brody, el distribuïdor de droga de Harry i Tyrone, es assesinat per una banda rival, així que als nostres dos nòvels traficants de coca se'ls ha acabat el "xollo". Tyrone es arrestat, així que Harry i Marion utilizen la major part dels diners estalviats per a traure a Tyrone de la presó. A més a més, la relació entre Harry i Marion va a pitjor quan s'obliden dels seus plans futurs per falta de dròga.

A l'hivern se'ns mostra com els somnis de cada personatje es col·lapsen i passen de ser somnis a ser malsons. Aquells que començaven a creure's invencibles amb els èxits que obtenien es confien i es convençen de que els obstacles que se'ls presenten són imprevistos puntuals i com a resultat obtenim quatre persones perdudes i irrecuperables que es sumeixen en fantasíes que serán truncades per ells mateixa, baix els efectes o la necessitat de les seues adiccions.

Segons el meu punt de vista, la pel·lícula acaba com té que acabar, acaba com s'acabaría en la vida real que és el que el director vol, deixant així ben clar el missatge de la peli: "no hi ha cap escapatoria". Per a mí aquesta peli acaba com un colp de puny directe al cervell, resulten deu minuts d'escenes agobiants a foc seguit que, combinades amb la banda sonora, fan que et posses nerviós i t'agarres amb força a la cadira.

Cal destacar de la pel·lícula els primerísims plànols emprats pel director per a representar quan els personatges es droguen: muntonet de coca impactant a la taula, foc d'una mistera, líquid bollint, pupil·les dil·latant, de fons una risa tonta i al final tornada a la cámera normal.



També es pot veure que abunden al film escenes grabades des d'una cámera de seguretat, escenes a pantalla partida i escenes amb una ínfima il·luminació, però sobretot, el més impactant de la peli és la impressionant banda sonora que acompanya en tot moment les escenes tenses d'aquesta peli, es tracta de la música del quartet de corda Kronos quartet junt al compositor Clint Mansell, que també va composar la banda sonora del primer film del seu amic Aronofsky, "Pi: el orden del caos".


Açí us deixe sis minuts del gran treball que van realitzar Kronos quartet i Clint Mansell, per a mí el millor ingredient d'aquesta història.


dimarts, 30 de setembre del 2008

Pequeña Miss Sunshine



Vaig veure aquesta peli perquè vaig escoltar la seua banda sonora a la furgoneta d'Àlex mentre anàvem cap a Yecla a veure els Lagartija.



Em dia que era música de viatge, i tenía tota la raó: Un xiulit western sobre una base de percussió de marxa ferroviària, o violins (que simbolitzaven com de lentes que van les muntanyes en comparació amb eixe arbre o eixos arbustos a través de la finestra del vehicle) que antecedeixen una veu pausada. Aquella música feia l'horitzó d'asfalt més accessible, i em va dir que era d'un grup que es diu Devotchka i que pertanyía a la banda sonora de Pequeña Miss Sunshine.

Ens trobem davant una producció commovedora, degut a l'encantador contrast entre la comèdia que impregna quasi tota la peli i la subtil suavitat dramàtica d'alguns diàlegs.

La pel·lícula comença amb una presentació, en diversos plànols, de la família americana de classe mitjana protagonista: La tendra xiqueta que revobina una i una altra vegada, al vídeo, la reacció de Miss Amèrica al ser coronada, somiant amb guanyar el concurs de bellesa "Pequeña Miss Sunshine"; el pare de família obsessionat amb l'autosuperació i el triomf personal (paradigma de l'adult mitjà americà); l'adolescent fanàtic de Nietzsche, enfadat amb el món, que ha fet un vot de silenci i es comunica escrivint a un bloc de notes; el iaio, un vell verd addicte a la cocaína (en plan "pa lo que'm queda en el convent..."); l'oncle, un escriptor homosexual que es troba a l'hospital per haver intentat suicidar-se (que, per cert, és cosa meua o s'assembla molt al gos de Padre de Família??):



I la mare sofrida que va a treure'l de l'hospital.

La escena inicial sembla introduïr un drama molt tràgic, però ja en la forma en que el títol cobreix la cara de l'oncle es veu que es tracta d'una comèdia d'un humor intel·ligent i simpàtic, però que tendeix a un humor un poc cutre - per ñoño - al final (La prova és que a mesura que les meues rialles anaven disminuïnt, les de ma mare anàven augmentant) però li ho perdonem, perquè sense aquesta ñoñería el final no sería tan encantador (Els dos vam acabar de veure-la amb un somriure, en això vam coincidir).

La forma en la que els directors (És l'òpera prima d'un matrimoni que abans es dedicava a la publicitat, i m'han caigut de puta mare) tracten les relacions, tan internes com externes, de la família, fa que immediatament crees un vincle especial amb ells, a més, per molt increïble - per estrambòtic - que siga el desenvolupament dels esdeveniments, els directors han aconseguit que ens parega que tot flueix de la forma més natural del món.

Un film lleuger però amb bons diàlegs, subtil però estrafolari, discret però boig. Ideal per a veure un Dissabte per la nit que no t'abelleix eixir, o un Diumenge que plou.

dimarts, 2 de setembre del 2008

Rebobine, por favor



Crítica de Silvi Orión

Si d'alguna cosa li han anat servint a Michel Gondry els seus més de 60 videoclips, entre els que ha col·laborat amb artistes de la talla de Björk, The White Stripes, Kylie Minogue o The Rolling Stones... és per a fer-se un nom capaç de respatllar allò que a priori donem per descomptat al fullejar l'argument de la seua última pel·lícula.

Després d'Olvídate de mi i La ciencia del sueño - obres espectacularment escrites, dirigides i muntades -, relacionades amb la memòria i l'inconscient (respectivament, encara que d'algún mode vinculades) (i, de fet, les dues genials històries d'amor) ... escoltar parlar d'un parell de freaks que desdejunen amb col·ladors al cap per a que els alienígenes o el que és pitjor, la CIA o el FBI! no els llisquen el pensament, i que fan re-makes de pelis cutres del seu videoclub... en principi et tira un poc cap arrere, i un pensa que a Gondry ja se li ha anat el cap. Pobre tipus, amb com de bé que ens queia... I ací el que passa és que a Gondry se li ha anat el cap des de sempre, així que a què venen eixes cares de sorpresa? És que ningú ha vist el seu curtmetratge One day...?

També és veritat que a Jack Black el tenim catalogat com al clàssic actor de comèdia lleugera americana sense substància, ni missatge, ni imaginació; sense gaire màgia. Bé, doncs millor serà que tornem a començar abans de seguir prejutjant, perquè la peli té els seus punts i precissament va de treure el fem, genialitat. Abanderant el do-it-yourself, ens fa creure que no hi ha tans diners en la producció com en efecte hi haurà; però això és una altra història, i la que ens ocupa parla de la humiltat de treure l'alegría amb simplement donar-li ganes.

El barri sencer acaba il·lusionant-se amb els 20 minuts d'homenatge i paròdia que Jerry i Mike els proporcionen a causa d'un misteriós borrat general de les versions originals. Més avant hi haurà certs shocks de realitat. Per una banda, l'apreciada mini-intervenció de Sigourney Weaver en el paper de mala, al representar la figura legal en tot aquest enrenou d'idees originals. I per l'altra, l'ancià decaigut; el qual ha estat guardant-se un parell de secrets molt importants, que constituiràn la part dramàtica d'aquesta aventura sense precedents: que el videoclub està en quebra, i que el seu antic ídol de jazz mai ha viscut allí, com sempre havia dit. Conflicte entre realitat i ficció, veritat i mentira, fantasia i el mon d'ahi fora.

Encara que parega mentira, aquesta també és una història d'amor. L'amor al cine. Al fer allò que es fa per amor, per passar-ho bé, perquè es creu en allò. I també al món analògic. Avui dia, tan acostumats com estem als efectes digitals, a les grans explosions, a històries de ciència-ficció i invasions interplanetàries... O el que és pitjor: històries de sang i violència, com desgraciadament ocorren a diari (tan sols hi ha que obrir el periòdic per la pàgina de successos per a comprovar que no hi ha mallor perill que el despit, els cèls, els diners, les obsessions, les fòbies...) La por a que siguen lliures els demés. S'agraeix, doncs, la innocència.

Personatges simpàtics, sense major interés que anar tirant sense clavar-se amb ningú i a ser possible sense que es claven amb ells, ni els més guapos ni els més llestos, senzills i amb ingeni. Amb els seus rifi-rafes, els seus gustos, les seues preferències, els seus infantilismes, les seues disputes absurdes... Gent normal. Americana, però normal. Agradable. Podriem tenir algún amic així. Els actors ho interpreten be, però com a una comèdia convencional, és a dir, fent-se els babaus. Tampoc és per a tirar cohets.

Cal destacar una fotografia i una estètica molt neta i colorida. Dóna sensació de despreocupació i alegría. A vegades recorre a plàns-seqüència que són el resultat d'una impecable coreografia. Manté un ritme molt interessant, amb altibaixos d'emoció, elipsis temporals i sobretot curiositat per saber com se les han apanyat aquesta vegada per a recrear la següent pel·lícula. El Rey León, Robocop o Los Cazafantasmas, són algunes de les seues "suecadas".

Si alguna cosa caracteritza a aquest director és la seua habilitat creativa a l'hora de reinterpretar l'ús que comunment donem als objectes. Per als videoclips Around the world de Daft Punk i Star Guitar de Chemical Brothers caracteritza subtilment cada instrument o nota (bateria, guitarra, blanca, semicorxea...) de manera que queda tota la cançó reconstruïda en formes, temps i tamanys. Aquesta peça no anava a ser menys. Parlem d'un cúmul d'ocurrències que creen una gran empatía a l'espectador. Simples i efectives. Normalment molt carregades d'humor, inclús a l'hora d'evidenciar els trucs al montatge (ara està, ara no està). Per exemple: la bassa de sang d'un mort a terra, queda ressolta amb una pizza familiar.

No podem oblidar mencionar que aquest film és el retrat d'una época. Amb nostàlgia dels vuitanta, si, però inconcebible aleshores. En temps de l'Emule o el Youtube, aquesta visió tan naive i fantàstica, inexplicablement acaba aconseguint ajustar-se a la credibilitat del públic. Per molt predeïble i inverosímil que ens parega en un primer moment.

Amb aquesta pel·lícula, queda rescatada part de l'essència de les pel·lícules que solem anomenar comercials. Que són molt bones, de fet, són mítiques, són referències culturals al subconscient col·lectiu... però queden degradades per les rimbombants campanyes publicitàries a les que és tan fàcil agafar mania. No et conviden a veure-la, pràcticament t'obliguen. I a ningú li agrada que li diguen el que tenen que fer. Gondry les rescata. És com fer la revolució des de dins, des de la pròpia indústria.

Es tracta de l'etern conflicte entre els que volen fer art i els que volen guanyar diners dut, des del sentit de l'humor, a l'esperança. Final feliç. Açò no és Hollywood, però se li pareix.

dissabte, 19 de juliol del 2008

Filmoteca d'estiu

Per si a algú li abelleix anar a vore una bona peli a l'aire lliure, l'Institut Valencià de Cinematografia continúa la seua activitat en estiu, traslladant les projeccions als jardins del Palau de la Música.

Totes les projeccions són en V.O., subtitulades al castellà, comencen a les 23h i valen 3€.

JULIOL

Dilluns 28 i dimarts 29
AMARCORD (Mis recuerdos) / 1973 / Federico Fellini

Dimecres 30 i dijous 31
NINOTCHKA / 1939 / Ernst Lubitsch

AGOST

Divendres 1, dissabte 3 i diumenge 3
AMERICAN GANGSTER / 2007 / Ridley Scott

Dilluns 4 i dimarts 5
À BOUT DE SOUFFLE (Al final de la escapada) / 1959 / Jean-Luc Godard

Dimecres 6 i dijous 7
SULLIVAN'S TRAVELS (Los viajes de Sullivan) / 1941 / Preston Sturges

Divendres 8, dissabte 9 i diumenge 10
LES QUATRE CENTS COUPS (Los cuatrocientos golpes) / 1959 / François Truffaut

Dilluns 11 i dimarts 12
DET SJUNDE INSEGLET (El séptimo sello) / 1956 / Ingmar Bergman

Dimecres 13 i dijous 14
LA SOLEDAD / 2007 / Jaime Rosales

Divendres 15, dissabte 16 i diumenge 17
BE KIND, REWIND (Rebobine, por favor) / 2008 / Michel Gondry

Dilluns 18 i dimarts 19
XXY / 2007 / Lucía Puenzo

Dimecres 20 i dijous 21
PLANET TERROR / 2007 / Robert Rodriguez

Divendres 22, dissabte 23 i diumenge 24
DEATH PROOF / 2007 / Quantin Tarantino

Dilluns 25 i dimarts 26
QUERELLE / 1982 / Rainer Werner Fassbinder

Dimecres 27 i dijous 28
ARSENIC AND OLD LACE (Arsénico por compasión) / 1944 / Frank Capra

Divendres 29, dissabte 30 i diumenge 31
RATATOUILLE / 2007 / Brad Bird

SEPTEMBRE

Dilluns 1 i dimarts 2
LA NOTTE (La noche) / 1961 / Michelangelo Antonioni

Dimecres 3 i dijous 4
SOME LIKE IT HOT (Con faldas y a lo loco) / 1959 / Billy Wilder

Divendres 5, dissabte 6 i diumenge 7
THERE WILL BE BLOOD (Pozos de ambición) / 2007 / Paul Thomas Anderson