Pink Floyd: The Wall

Pink Floyd: The Wall, es tracta d’un bombardeig d’imatges depriments i catastròfiques enllaçades amb les cançons del disc. És un pandemònium de tantes escenes simbòliques en contra d’una societat alienada i conformada que es practicament indescriptible la història. No hi ha pràcticament guió i el que hi ha és inútil, el guió de la pel·lícula és la música del disc The Wall. Una obra pròpia del grup on el que realment importa no és el conjunt de músics, si no la música i les imatges formant un únic espectacle morbós. Les imatges grabades i les oníriques animacions de Gerald Scarfe evolucionen a ritme de les cançons, ajudant-nos a comprendre les lletres simbòliques i encriptades típiques del grup anglès.

The Wall del grup Pink Floyd és un dels discos més venuts de la història, el tercer, i no pel màrqueting com es podria suposar, si no per ser la òpera mes gran del rock, sí, una òpera rock que té poc de òpera. Més gran inclús que Jesucristo Superstar amb Camilo Sesto. El disc va aparèixer al 1979. La pel·lícula no apareixeria fins el 1982 filmat per la Metro i dirigida per Alan Parker. A més la peli inclou dos cançons que no son al disc: “When the Tigers Broke Free”, “What Shall We Do Now”. El personatge principal, Pink, està interpretat per Bob Geodolf, líder dels Boomtown Rats. Va ser mític el concert de The wall que donaren Pink Floyd a Berlín poc després de la caiguda del Mur.

No és un videoclip!!!

El senyor anglès flemàtic Roger Waters, líder aleshores de Pink Floyd, a un concert a Montreal li va tirar un gapo a la cara a un fan que li estava tocant prou les castanyes. Un poc penedit va creure que la solució per evitar-ho seria tocar amb un mur entre la banda i el públic.... i d’ahí va sorgir l’idea tant filosòfica del mur entre l’artista i els fans i com això, a més: les guerres, les traïcions, la frustració, els genocidis, els pares que no tornen, la dura opressió dels xiquets a l’escola, la violència de la policia i de la societat en general, la sobreprotecció materna, la follia.... totes aquestes rajoles depressives van anar creant eixe fred i gris mur de ciment que separa a Pink, al seu món tortuós, de la resta d’”humans”.

Pink és el protagonista, superstar mundial del rock, ho té tot avorrit, ja sabeu com és. Una apatia total cap a tot allò que es viu o inanimat, alienat del món que li ha tocat sofrir, la mirada buida i rancorosa. Enfonsat en la merda que és la seua vida repassa des de que es menut amb la mort del seu pare a la II Guerra Mundial i la infància amb sa mare. A l’escola els professors els maltracten, la dona l’abandona, odia els seua fans,... Tota l’espiral d’imatges esgarrifoses i cançons psicodepriments van portant a Pink cap a la seua autodestrucció i podem observar la seua caiguda fins que arriba a la catarsi i renaixement, és transforma en un dictador sàdic que maltracta a la gent als concerts i els fa alabar-lo d’una manera que Hitler haguera envejat. Et posa els pèls de punta pensar que algú que era líder de rock amb el públic neohippie que correspon, al passar a ser un líder pseudofeixista, l’alaben com si fora un! Tant fàcil canvia la gent de costat.

Sang, drogues, sexe, ostracisme, suïcidi, megalomania,...realment tot és el deliri d’un moribund a la seua habitació. Pink acaba com una cabra i el tanquen a un manicomi. Finalment es jutjat i condemnat, tant ell com la societat en general, a enfonsar el mur que ell mateix havia alçat amb maons de traumes per exposar-se al món que ha rebutjat.

Realment és una obra genial, en el sentit complet de la paraula, una interacció entre escenes plenes de cadàvers de soldats, xiquets cremant les escoles amb els professors dins, sexe amb groupis, catarsi destructiva, piscines de sang, vagines assessines i martells marxant marcialment. Tot s’entrellaça macabrament per no haver-nos enfrontat cara a cara amb el que realment és la nostra estulta vida quotidiana.

All in all it's just another brick in the wall.
All in all you're just another brick in the wall.

Requiem por un sueño.

Adicción: Una adicción es un estado psicofísico de un organismo vivo con dependencia a algo. Este estado es caracterizado por la modificación del comportamiento y otras reacciones, generalmente a causa de un impulso irreprimible por consumir ese algo de forma continua o periódica, a fin de experimentar sus efectos psíquicos y, en ocasiones, para aliviar el malestar producido por la privación de éste.

Bé, és la primera volta en la meua vida que faig un análisi d'una pel·licula, així que anem a veure el que resulta d'açò. No hem tireu navelines.

En primer lloc, vaig a dir que aquesta pel·licula hem van recomanar veure-la en Granada (sííí, després de l'accident aeri que hem va impedir tornar al camping), me la van recomanar en fase de baixa activitat telencefálica per tant el títol de la peli va quedar grabat al córtex del meu encéfal junt a dos títols més que hem recetaren: "Trainspotting" i "Miedo y asco en Las Vegas".

Aquesta pel·licula tracta el fenòmen de l'adicció de les persones, es a dir, quan un día trobes que la teua vida ha quedat lligada a algú o alguna cosa fins al punt que t'impedeix dur una vida normal, NO...no la vida que la societat o la gent que et rodeja creuen que es la normal, eixa visió no, no la visió judeo-cristiana, la vida que TU consideres que vols viure amb les coses que TU consideres que volen ferte feliç.

Trobe que la gent molt a sovint es deixa dur per les banalitats de la vida, potser per depressió o potser per la alegría inocua que donen, fins al punt arribat el qual eixes banalitats passen a ser la raó per la qual vius si no saps ser més fort que elles i vencer-les. Hui en dia existeixen més de mil tipus d'adiccions i no les més perilloses són les drogues: la playstation, el tabac, el xarop per a la tos, anar a missa, els porros, matar, l'olor a gasolina, la teua parella, la música, el xocolate, l'heroína, anar a correr, el café, follar, internet, el sucre...hi ha tantes adiccions que crec que totes i cadascuna de les persones del món som yònkis, perque quan tota la teua vida gira al voltant d'una cosa, tant que no podries imaginar la teua vida sense eixa cosa, es pot dir que, vullgues o no, eres un/a yònki, per tant...¿quina és la teua adicció?.


Requiem por un sueño és una pel·lícula de l'any 2000, basada en la novel·la homònima de Hubert Selby Jr. de 1978. Va ser dirigida per Darren Aronofsky, director de "Pi: el orden del caos" i "La fuente de la vida", protagonitzada per Ellen Burstyn, la qual va resultar guanyadora de l'oscar a millor actriu amb aquest film, Jared Leto, Jennifer Connelly i Marlon Wayans.

Aquesta pel·lícula conta la historia de cuatre personatges: Harry Goldfarb, sa mare, Sara Goldfarb, la seua chica, Marion Silver i el seu amic, Tyrone, els cuatre tenen somnis uns que complir i uns vicis que alimentar, aquests últims són, al meu pareixer, més voraços comforme avança el transcurs del film.

Aquest drama comensa a l'estiu amb Sara Goldfarb (Ellen Burstyn), una iaia que viu en un apartament de Brooklyn i pasa la major part del seu temps sentada davant la seua tele veient el seu programa favorit com qualsevol iaia viuda de la seua edat. Un bon día aquesta iaia recibeix una carta diguent que será avisada per a eixir per la tele en el seu programa favorit (primer somni), pero el seu sedentarisme i la seua altra afició, el menjar, no li permeten posarse el seu vestit roig, el que tant li agradaba al seu difunt marit, per a eixir en la tele. Front a aquest problema decideix fer dieta però la seua falta de voluntat la du a visitar un metge que li recepta unes pastilles, que resulten ser anfetes, per a aprimarse.

El fill d'aquesta iaia, Harry (Jared Leto), sols va a casa sa mare per a furtarli la tele i vendre-la a una tenda d'artilugis de segona má, ja que sap que després sa mare anirá i la tornará a comprar, i amb aquest bucle fináncia la seua adicció a l'heroína. Harry comparteix aquest vici amb el seu amic Tyrone (Marlon Wayans). Aquests dos personatges també somien, decideixen traficar amb coca i amb els diners obtinguts, que resulten ser molts en molt poc de temps, realitzar els seus somnis.

El somni de Harry es fer realitat el somni de la seua núvia Marion (Jennifer Conelly), (segon somni), el qual és obrir una tenda de roba per a vendre els seus dissenys, (tercer somni). Tyrone, per una altra banda veu en aquesta rápida font d'ingressos una oportunitat per a eixir de la dura vida en els carrers de Brooklyn, (quart y últim somni).

Quan aplega la tardor aquella iaia que disfrutaba sent gorda i tragant-se la seua programació de telebasura acompanyada de café i bombons ha duplicat la seua dosis de pastilles perque s'ha acostumat a elles i ara comença a tindre al·lucinacions. Brody, el distribuïdor de droga de Harry i Tyrone, es assesinat per una banda rival, així que als nostres dos nòvels traficants de coca se'ls ha acabat el "xollo". Tyrone es arrestat, així que Harry i Marion utilizen la major part dels diners estalviats per a traure a Tyrone de la presó. A més a més, la relació entre Harry i Marion va a pitjor quan s'obliden dels seus plans futurs per falta de dròga.

A l'hivern se'ns mostra com els somnis de cada personatje es col·lapsen i passen de ser somnis a ser malsons. Aquells que començaven a creure's invencibles amb els èxits que obtenien es confien i es convençen de que els obstacles que se'ls presenten són imprevistos puntuals i com a resultat obtenim quatre persones perdudes i irrecuperables que es sumeixen en fantasíes que serán truncades per ells mateixa, baix els efectes o la necessitat de les seues adiccions.

Segons el meu punt de vista, la pel·lícula acaba com té que acabar, acaba com s'acabaría en la vida real que és el que el director vol, deixant així ben clar el missatge de la peli: "no hi ha cap escapatoria". Per a mí aquesta peli acaba com un colp de puny directe al cervell, resulten deu minuts d'escenes agobiants a foc seguit que, combinades amb la banda sonora, fan que et posses nerviós i t'agarres amb força a la cadira.

Cal destacar de la pel·lícula els primerísims plànols emprats pel director per a representar quan els personatges es droguen: muntonet de coca impactant a la taula, foc d'una mistera, líquid bollint, pupil·les dil·latant, de fons una risa tonta i al final tornada a la cámera normal.

També es pot veure que abunden al film escenes grabades des d'una cámera de seguretat, escenes a pantalla partida i escenes amb una ínfima il·luminació, però sobretot, el més impactant de la peli és la impressionant banda sonora que acompanya en tot moment les escenes tenses d'aquesta peli, es tracta de la música del quartet de corda Kronos quartet junt al compositor Clint Mansell, que també va composar la banda sonora del primer film del seu amic Aronofsky, "Pi: el orden del caos".

Açí us deixe sis minuts del gran treball que van realitzar Kronos quartet i Clint Mansell, per a mí el millor ingredient d'aquesta història.