Taxidermia

Estranyíssima, escatològica i surrealista pel·lícula húngara que narra, a mode de conte, la història de tres generacions (El iaio és un militar obsessionat amb el sexe, el pare un peculiar esportista d’èlit, i el net, taxidermista) a través de la visió malaltisament macabra d’aquest Pàlfi. (Encara que he llegit per ahí que la majoría d’idees provenen de la retorçuda ment de la seua dona).

La representació de cadascuna de les tres generacions conté en el fons – molt en el fons - crítiques a diversos aspectes d’Hungría i d’Europa en general. En la primera, la posició que Hungría va tenir a la Segona Guerra Mundial. En la segona, una crítica al comunisme d’aquestos païsets de l’est, i, en la tercera, a l’esnobisme de l’art contemporani. La peli és bàsicament una successió ininterrumpida d’escenes deliciosament fastigoses que no deixen res a la imaginació. És a dir, que la peli no és precisament subtil i ha de mostrar tot el que està ocorreguent a l’escena, col·locant la càmera en el lloc i de la forma que menys t’esperaves.

Encara que és inclassificable (Per a quant el gènere esquizofrènic?) si s'ha de classificar, tot i el macabrisme d’algunes escenes i l’alt contingut poètic d’altres, el to general de la peli, encara que parega que no, és de comèdia. Almenys això em sembla a mí (Es podria discutir): Un humor macabríssim. Humor negre, negríssim. I no el negre de l’obscuritat, sinó el del banús.

Tècnicament, la peli està molt ben elaborada, això si, et recomane veure-la amb una bossa a la mà, o un poal aprop – per si de cas – i no és molt recomanable veure-la amb una mare, ni tampoc amb la parella. Tampoc veure-la de resaca, ni menjant.

El que busca aquesta peli és una reacció concreta en l’espectador: aquella en la que et poses la mà a la cara i continues mirant per l’espai que queda entre els dits. Pàlfi vol que resisteixques la temptació d’apartar la vista de la pantalla i que escudrinyes fins on arriben els teus límits.

Menció a banda mereixen els gags, independents a l’argument, que Pàlfil deixa esparcits per tota la peli a mode de transició entre escenes, com ara un primeríssim plànol de l’anus d’un colom mentre caga:

I és que aquesta és una peli d’escenes. Escenes soltes que per la seua força eclipsen l’argument, que passa a un segon plànol.

I els últims deu minuts són... buff... brutals... No vos done més detalls (Ja és prou detallista el Pàlfi este)

No et deixarà indiferent.

Puntuació: És com si li pegares mos a una navelina i et trobares mig llambrígol dins.

Tràiler:

BLADE RUNNER

Com se nota que estem en exàmens, per que l'altre dia me vaig alçar de bon matí i quan estava davant de la montonà d'apunts vaig pensar: xè! Com molaria vore ara Blade Runner! I vaig ocupar casi tot el matí en això. Personatges que pululeu per ací, segur que l'heu vist alguna vegada, però no per això li lleva la gràcia. Esta peli en altres circumstàncies crec que inclús es podria comparar a una peli de serie B, però l'espectador se n'adona al poc de temps de que no és així. Nomes cal vore els decorats rollo Star Wars, els actors rollo Star Wars, etc. Després, va ser dirigida pel Ridley Scott, i la musiqueta la va posar el Vangelis, que era el dj de moda de l'època, el 1982. Ahi hi han peles tio!

Anem a fer la sintaxis de la peli aixina a lo casolà, per que acabe de dinar un plat de macarrons i no me rega masa el cervell hui. Tot comença amb un Harrison Ford en pleno apogeo galàctic. Ex-policia. Ex-bladerunner. Un dia torna a ser reclutat per a eliminar de la terra a una serie de Nexus 6, una espècie de clons biomecànics, que són rèpliques millorades d'humans, fabricats per a fer treballs especialitzats, amb un sistema de seguretat que nomes els otorga 4 anys de vida i en teoria sense sentiments. Però es veu que comencen a tindre inquietuts sobre que són i com han arribat a existir. La misió de harrinsonfort és desfer-se d'ells, i el tio mou per ahi en tot el seu equip de Bladerunners, però no se sap per què al final a l'hora dels tirs, només està ell.

La peli és podria resumir com una d'acció, però qui al acabar de vore-la tinga només eixa impresió, es que no s'anterat de massa. Els Nexus simplement busquen saber respostes al perquè de la seua existència i que els depara el futur. Es mostren com a éssers inquiets, i al cap i a la fi, amb sentiments, com qualsevol altra persona. Una petita reflexió al meu pareixer de que en el fons, per molt diferents que ens pensem que siguen els demes, tots som iguals.

I ací acabe, que me tinc que anar a fer-me un cafenet!

Fins l'altra navelinos!!!!