diumenge, 18 de gener del 2009

Blue Velvet



Aquesta pel·lícula ja ha sigut comentada anteriorment, però breu, en La Navelina Mecànica, en l’article dedicat a David Lynch.

Després de tornar-la a veure – són eixes pel·lícules que pots veure una i una altra vegada i sempre trobes alguna cosa nova – trobe imprescindible dedicar-li un post sencer.

El protagonista és un universitari, en eixa època de transit, en eixa cara d’incertesa que produeix no saber si és que alguna cosa està canviant al teu interior, o es que les coses del voltant van massa ràpid. Cara d’innocència en vies d’extinció. El nostre amic es troba una orella a mitan bancal. Una orella plena de formigues (en homenatge a la peli de Buñuel i Dalí “Un chien andalou”). Aquesta orella és la entrada a un altre món, la càmera travessa el timpà i accedim al món on es pot veure el costat macabre de les coses aparentment tranquil·les. De moment, el nostre amic du l’orella a comissaria com a bon ciutadà americà.

Així coneix a la filla del comissari, una joveníssima Laura Dern (que també ix a Inland Empire) que aporta un dels dos factors equilibradors (alguna cosa que regule o intente regular el kaos que impregna la peli) : L’amor. Ajudarà al protagonista en les primeres passes de la seua investigació, que els duen a conèixer a

La cantant decadent autodestructiva, una misteriosa i bella xica, mal maquillada, humiliada, amb cert regust d’amargor en la mirada. Trobe que Lynch ha encertat molt en la elecció d’aquesta actriu. La seua mirada condensa el rerefons de tota la pel·lícula.

I tard o prompte acabarem coneguent al dolent embogit: Un sàdic pervertit que aspira nitrat amílic amb una mascareta de plàstic (Dart Vader?) cada vegada que s’excita (el nitrat amílic és un gas al·lucinogen, comunament emprat per a practicar sexe. Al making off, l’actor que fa de dolent confessa que en el rodatge es va emprar nitrat amílic de veritat, en plan: “Corten! Hay que repetir la toma!")

I per últim, i com a un personatge més, la bogeria característica de Lynch, que ho impregna tot, ho engloba, el factor equilibrador que faltava, adobat amb minuts musicals amb cançons dels anys 50, diàlegs i monòlegs absurdament macabres i sorolls envoltants d’esquizofrènia.

La peli versa entorn al concepte de “costat obscur de les coses i les persones” (Dart Vader?), però no un costat obscur com ara el que suggereix, per exemple, Joel Peter Witkin (allò que no hem sigut, allò que haguérem pogut ser, o allò que encara puguem arribar a ser), sinó com a una cosa més crua, inherent i real: La dicotomia i doble moral de tot plegat, que donem per descomptat, potser per a que el nostre cap no explote, o potser induïts per la ignorància (innocent o premeditada, aparent o real). Així ens trobem amb què darrere de l’amor hi ha la còpula, darrere la saviesa hi ha la bogeria, darrere l'ésser humà hi ha l'animal. La Bèstia. (Qui va dir allò de "L'home és un llop per a l'home"?) Darrere l’etern somriure hi ha – ui! – un tros de menjar podrit, baix del llit perfectament fet hi han peluses que s’acumulen, baix de la perfectament tallada i regada gespa del teu jardí desenes de llambrígols es freguen entre sí produïnt eixe viscós soroll, saps que aquesta nit vas a sopar perquè un altre, en una altra part del món, va a morir-se de fam. Anem a menjar-nos l'entrepà, donant uns mossos que quasi no caben a la boca, creguent-nos bones persones o fins i tot solidàries.

Tot i això, no és un punt de vista extremadament negatiu o encarnissadament hiperrealista. Lynch s’impregna de l’olor a poma podrida que fan els bastidors i la fa seua, potser com a simple observador. Un simple observador inoportunament oportú, perfectament imperfecte. Com ell mateix diu al making of: “Si tu claves una càmera dins d'una vaca morta, a la gent li pot semblar bonic si no llig el títol de la foto”.