Crítica de Silvi OriónSi d'alguna cosa li han anat servint a
Michel Gondry els seus més de 60 videoclips, entre els que ha col·laborat amb artistes de la talla de
Björk,
The White Stripes,
Kylie Minogue o
The Rolling Stones... és per a fer-se un nom capaç de respatllar allò que a priori donem per descomptat al fullejar l'argument de la seua última pel·lícula.
Després d'
Olvídate de mi i
La ciencia del sueño - obres espectacularment escrites, dirigides i muntades -, relacionades amb la memòria i l'inconscient (respectivament, encara que d'algún mode vinculades) (i, de fet, les dues genials històries d'amor) ... escoltar parlar d'un parell de freaks que desdejunen amb col·ladors al cap per a que els alienígenes o el que és pitjor, la
CIA o el
FBI! no els llisquen el pensament, i que fan re-makes de pelis cutres del seu videoclub... en principi et tira un poc cap arrere, i un pensa que a
Gondry ja se li ha anat el cap. Pobre tipus, amb com de bé que ens queia... I ací el que passa és que a
Gondry se li ha anat el cap des de sempre, així que a què venen eixes cares de sorpresa? És que ningú ha vist el seu curtmetratge
One day...?
També és veritat que a
Jack Black el tenim catalogat com al clàssic actor de comèdia lleugera americana sense substància, ni missatge, ni imaginació; sense gaire màgia. Bé, doncs millor serà que tornem a començar abans de seguir prejutjant, perquè la peli té els seus punts i precissament va de treure el fem, genialitat. Abanderant el do-it-yourself, ens fa creure que no hi ha tans diners en la producció com en efecte hi haurà; però això és una altra història, i la que ens ocupa parla de la humiltat de treure l'alegría amb simplement donar-li ganes.
El barri sencer acaba il·lusionant-se amb els 20 minuts d'homenatge i paròdia que
Jerry i
Mike els proporcionen a causa d'un misteriós borrat general de les versions originals. Més avant hi haurà certs shocks de realitat. Per una banda, l'apreciada mini-intervenció de
Sigourney Weaver en el paper de mala, al representar la figura legal en tot aquest enrenou d'idees originals. I per l'altra, l'ancià decaigut; el qual ha estat guardant-se un parell de secrets molt importants, que constituiràn la part dramàtica d'aquesta aventura sense precedents: que el videoclub està en quebra, i que el seu antic ídol de jazz mai ha viscut allí, com sempre havia dit. Conflicte entre realitat i ficció, veritat i mentira, fantasia i el mon d'ahi fora.
Encara que parega mentira, aquesta també és una història d'amor. L'amor al cine. Al fer allò que es fa per amor, per passar-ho bé, perquè es creu en allò. I també al món analògic. Avui dia, tan acostumats com estem als efectes digitals, a les grans explosions, a històries de ciència-ficció i invasions interplanetàries... O el que és pitjor: històries de sang i violència, com desgraciadament ocorren a diari (tan sols hi ha que obrir el periòdic per la pàgina de successos per a comprovar que no hi ha mallor perill que el despit, els cèls, els diners, les obsessions, les fòbies...) La por a que siguen lliures els demés. S'agraeix, doncs, la innocència.
Personatges simpàtics, sense major interés que anar tirant sense clavar-se amb ningú i a ser possible sense que es claven amb ells, ni els més guapos ni els més llestos, senzills i amb ingeni. Amb els seus rifi-rafes, els seus gustos, les seues preferències, els seus infantilismes, les seues disputes absurdes... Gent normal. Americana, però normal. Agradable. Podriem tenir algún amic així. Els actors ho interpreten be, però com a una comèdia convencional, és a dir, fent-se els babaus. Tampoc és per a tirar cohets.
Cal destacar una fotografia i una estètica molt neta i colorida. Dóna sensació de despreocupació i alegría. A vegades recorre a plàns-seqüència que són el resultat d'una impecable coreografia. Manté un ritme molt interessant, amb altibaixos d'emoció, elipsis temporals i sobretot curiositat per saber com se les han apanyat aquesta vegada per a recrear la següent pel·lícula.
El Rey León, Robocop o
Los Cazafantasmas, són algunes de les seues "suecadas".
Si alguna cosa caracteritza a aquest director és la seua habilitat creativa a l'hora de reinterpretar l'ús que comunment donem als objectes. Per als videoclips
Around the world de
Daft Punk i
Star Guitar de
Chemical Brothers caracteritza subtilment cada instrument o nota (bateria, guitarra, blanca, semicorxea...) de manera que queda tota la cançó reconstruïda en formes, temps i tamanys. Aquesta peça no anava a ser menys. Parlem d'un cúmul d'ocurrències que creen una gran empatía a l'espectador. Simples i efectives. Normalment molt carregades d'humor, inclús a l'hora d'evidenciar els trucs al montatge (ara està, ara no està). Per exemple: la bassa de sang d'un mort a terra, queda ressolta amb una pizza familiar.
No podem oblidar mencionar que aquest film és el retrat d'una época. Amb nostàlgia dels vuitanta, si, però inconcebible aleshores. En temps de l'
Emule o el
Youtube, aquesta visió tan naive i fantàstica, inexplicablement acaba aconseguint ajustar-se a la credibilitat del públic. Per molt predeïble i inverosímil que ens parega en un primer moment.
Amb aquesta pel·lícula, queda rescatada part de l'essència de les pel·lícules que solem anomenar comercials. Que són molt bones, de fet, són mítiques, són referències culturals al subconscient col·lectiu... però queden degradades per les rimbombants campanyes publicitàries a les que és tan fàcil agafar mania. No et conviden a veure-la, pràcticament t'obliguen. I a ningú li agrada que li diguen el que tenen que fer.
Gondry les rescata. És com fer la revolució des de dins, des de la pròpia indústria.
Es tracta de l'etern conflicte entre els que volen fer art i els que volen guanyar diners dut, des del sentit de l'humor, a l'esperança. Final feliç. Açò no és
Hollywood, però se li pareix.
