Shortbus és el nom que rep un d'eixos típics autobusos escolars grocs americans, però més curt, que transporta als alumnes amb necessitats educatives especials a l'escola. I també és el nom de l'antro on es troben els diferents protagonistes d'aquest film underground, creuant-se les respectives històries i interactuant entre elles: Una terapèuta sexual que mai ha tingut un orgasme, una parella homosexual disposada a trascendir de la monogàmia i una dominàtrix sado-masoquista en lo que pareix una crisi depressiva.
L'antro és com un centre de recreació i alliberament sexual on es pot acomplir qualsevol fantasia, posant especial ènfasi en el sexe grupal, però també hi ha espais de reflexió i la xerrameca, la literatura, les performances, algunes projeccions i per descomptat música.
Al shortbus et pots trobar personatges de tot tipus, de qualsevol dels 3 sexes i de qualsevol tendència sexual, però la gran majoria amb trets peculiars: Una dona amb la xona massa ampla, un iaio amb la SIDA, transvestits... Personatges (tant els principals com els secundaris) que produeixen molta simpatia des del primer moment i, obviant qualsevol tabú, ens fan deixar de banda els prejuïcis (qui els tinga).
Encara que en un principi presenta una estètica de "comèdia sexual" (La primera escena és un xic filmant-se mentre s'auto-fela), de seguida ens mostra que darrere amaga una reflexió que trascendeix de les múltiples i brutals escenes de sexe explícit que poblen el metratge (per exemple, un trio gay intentant cantar l'himne dels EEUU amb la polla en la boca), tractant el sexe (o la sexualitat) de forma tan irreverent i transgressora com seriosa i profunda. (Deixant molt que dessitjar a les típiques i tòpiques "comèdies sexuals", tan fluixes i banals, que poblen la televisió i les sales de cine.)
El desenvolupament de la sexualitat, la introspecció a través d'aquesta i - perquè no - una reflexió sobre la condició humana tenint en compte la important part que ocupa el sexe com a animals que som.
Cal destacar la interpretació fluïda, jove i innovadora dels actors, amb aspecte de conversa espontània durant tota la pel·lícula (Recomanable veure-la en versió original subtitulada) i també la banda sonora, que corre a mans de Yo La Tengo i Animal Collective. (Els ritmes i armonies tribals dels Animal venen que ni pintats a la temàtica del film).
I acabem amb una xicoteta reflexió del director: "Un pot tenir por al sexe, però el sexe és inevitable. En la cultura estadounidense, la por al sexe o, millor dit, la por a qualsevol relació substancial, duu a la infelicitat, a la violència i al conflicte. La hipocresia creix en aquest país (i al seu govern) i m'apetia clavar-me amb això. Aquesta hipocresia acaba desfogant-se en una pornografia trista i repetitiva que és la principal educació sexual dels joves."
Pink Floyd: The Wall, es tracta d’un bombardeig d’imatges depriments i catastròfiques enllaçades amb les cançons del disc. És un pandemònium de tantes escenes simbòliques en contra d’una societat alienada i conformada que es practicament indescriptible la història. No hi ha pràcticament guió i el que hi ha és inútil, el guió de la pel·lícula és la música del disc The Wall. Una obra pròpia del grup on el que realment importa no és el conjunt de músics, si no la música i les imatges formant un únic espectacle morbós. Les imatges grabades i les oníriques animacions de Gerald Scarfe evolucionen a ritme de les cançons, ajudant-nos a comprendre les lletres simbòliques i encriptades típiques del grup anglès.
The Walldel grup Pink Floyd és un dels discos més venuts de la història, el tercer, i no pel màrqueting com es podria suposar, si no per ser la òpera mes gran del rock, sí, una òpera rock que té poc de òpera. Més gran inclús que Jesucristo Superstar amb Camilo Sesto. El disc va aparèixer al 1979. La pel·lícula no apareixeria fins el 1982 filmat per la Metro i dirigida per Alan Parker. A més la peli inclou dos cançons que no son al disc: “When the Tigers Broke Free”, “What Shall We Do Now”. El personatge principal, Pink, està interpretat per Bob Geodolf, líder dels Boomtown Rats. Va ser mític el concert de The wall que donaren Pink Floyd a Berlín poc després de la caiguda del Mur.
No és un videoclip!!!
El senyor anglès flemàtic Roger Waters, líder aleshores de Pink Floyd, a unconcert a Montreal li va tirar un gapo a la cara a un fan que li estava tocant prou les castanyes. Un poc penedit va creure que la solució per evitar-ho seria tocar amb un mur entre la banda i el públic.... i d’ahí va sorgir l’idea tant filosòfica del mur entre l’artista i els fans i com això, a més: les guerres, les traïcions, la frustració, els genocidis, els pares que no tornen, la dura opressió dels xiquets a l’escola, la violència de la policia i de la societat en general, la sobreprotecció materna, la follia.... totes aquestes rajoles depressives van anar creant eixe fred i gris mur de ciment que separa a Pink, al seu món tortuós, de la resta d’”humans”.
Pink és el protagonista, superstar mundial del rock, ho té tot avorrit, ja sabeu com és. Una apatia total cap a tot allò que es viu o inanimat, alienat del món que li ha tocat sofrir, la mirada buida i rancorosa. Enfonsat en la merda que és la seua vida repassa des de que es menut amb la mort del seu pare a la II Guerra Mundial i la infància amb sa mare. A l’escola els professors els maltracten, la dona l’abandona, odia els seua fans,... Tota l’espiral d’imatges esgarrifoses i cançons psicodepriments van portant a Pink cap a la seua autodestrucció i podem observar la seua caiguda fins que arriba a la catarsi i renaixement, és transforma en un dictador sàdic que maltracta a la gent als concerts i els fa alabar-lo d’una manera que Hitler haguera envejat. Et posa els pèls de punta pensar que algú que era líder de rock amb el públic neohippie que correspon, al passar a ser un líder pseudofeixista, l’alaben com si fora un! Tant fàcil canvia la gent de costat.
Sang, drogues, sexe, ostracisme, suïcidi, megalomania,...realment tot és el deliri d’un moribund a la seua habitació. Pink acaba com una cabra i el tanquen a un manicomi. Finalment es jutjat i condemnat, tant ell com la societat en general, a enfonsar el mur que ell mateix havia alçat amb maons de traumes per exposar-se al món que ha rebutjat.
Realment és una obra genial, en el sentit complet de la paraula, una interacció entre escenes plenes de cadàvers de soldats, xiquets cremant les escoles amb els professors dins, sexe amb groupis, catarsi destructiva, piscines de sang, vagines assessines i martells marxant marcialment. Tot s’entrellaça macabrament per no haver-nos enfrontat cara a cara amb el que realment és la nostra estulta vida quotidiana.
All in all it's just another brick in the wall.
All in all you're just another brick in the wall.
Adicción: Una adicción es un estado psicofísico de un organismo vivo con dependencia a algo. Este estado es caracterizado por la modificación del comportamiento y otras reacciones, generalmente a causa de un impulso irreprimible por consumir ese algo de forma continua o periódica, a fin de experimentar sus efectos psíquicos y, en ocasiones, para aliviar el malestar producido por la privación de éste.
Bé, és la primera volta en la meua vida que faig un análisi d'una pel·licula, així que anem a veure el que resulta d'açò. No hem tireu navelines.
En primer lloc, vaig a dir que aquesta pel·licula hem van recomanar veure-la en Granada (sííí, després de l'accident aeri que hem va impedir tornar al camping), me la van recomanar en fase de baixa activitat telencefálica per tant el títol de la peli va quedar grabat al córtex del meu encéfal junt a dos títols més que hem recetaren: "Trainspotting"i"Miedo y asco en Las Vegas".
Aquesta pel·licula tracta el fenòmen de l'adicció de les persones, es a dir, quan un día trobes que la teua vida ha quedat lligada a algú o alguna cosa fins al punt que t'impedeix dur una vida normal, NO...no la vida que la societat o la gent que et rodeja creuen que es la normal, eixa visió no, no la visió judeo-cristiana, la vida que TU consideres que vols viure amb les coses que TU consideres que volen ferte feliç.
Trobe que la gent molt a sovint es deixa dur per les banalitats de la vida, potser per depressió o potser per la alegría inocua que donen, fins al punt arribat el qual eixes banalitats passen a ser la raó per la qual vius si no saps ser més fort que elles i vencer-les. Hui en dia existeixen més de mil tipus d'adiccions i no les més perilloses són les drogues: la playstation, el tabac, el xarop per a la tos, anar a missa, els porros, matar, l'olor a gasolina, la teua parella, la música, el xocolate, l'heroína, anar a correr, el café, follar, internet, el sucre...hi ha tantes adiccions que crec que totes i cadascuna de les persones del món som yònkis, perque quan tota la teua vida gira al voltant d'una cosa, tant que no podries imaginar la teua vida sense eixa cosa, es pot dir que, vullgues o no, eres un/a yònki, per tant...¿quina és la teua adicció?.
Requiem por un sueño és una pel·lícula de l'any 2000, basada en la novel·la homònima de Hubert Selby Jr. de 1978. Va ser dirigida per Darren Aronofsky, director de "Pi: el orden del caos" i "La fuente de la vida", protagonitzada per Ellen Burstyn, la qual va resultar guanyadora de l'oscar a millor actriu amb aquest film, Jared Leto, Jennifer Connelly i Marlon Wayans.
Aquesta pel·lícula conta la historia de cuatre personatges: Harry Goldfarb, sa mare, Sara Goldfarb, la seua chica, Marion Silver i el seu amic, Tyrone, els cuatre tenen somnis uns que complir i uns vicis que alimentar, aquests últims són, al meu pareixer, més voraços comforme avança el transcurs del film.
Aquest drama comensa a l'estiu amb Sara Goldfarb (Ellen Burstyn), una iaia que viu en un apartament de Brooklyn i pasa la major part del seu temps sentada davant la seua tele veient el seu programa favorit com qualsevol iaia viuda de la seua edat. Un bon día aquesta iaia recibeix una carta diguent que será avisada per a eixir per la tele en el seu programa favorit (primer somni), pero el seu sedentarisme i la seua altra afició, el menjar, no li permeten posarse el seu vestit roig, el que tant li agradaba al seu difunt marit, per a eixir en la tele. Front a aquest problema decideix fer dieta però la seua falta de voluntat la du a visitar un metge que li recepta unes pastilles, que resulten ser anfetes, per a aprimarse.
El fill d'aquesta iaia, Harry (Jared Leto), sols va a casa sa mare per a furtarli la tele i vendre-la a una tenda d'artilugis de segona má, ja que sap que després sa mare anirá i la tornará a comprar, i amb aquest bucle fináncia la seua adicció a l'heroína. Harry comparteix aquest vici amb el seu amic Tyrone (Marlon Wayans). Aquests dos personatges també somien, decideixen traficar amb coca i amb els diners obtinguts, que resulten ser molts en molt poc de temps, realitzar els seus somnis.
El somni de Harry es fer realitat el somni de la seua núvia Marion (Jennifer Conelly), (segon somni), el qual és obrir una tenda de roba per a vendre els seus dissenys, (tercer somni). Tyrone, per una altra banda veu en aquesta rápida font d'ingressos una oportunitat per a eixir de la dura vida en els carrers de Brooklyn, (quart y últim somni).
Quan aplega la tardor aquella iaia que disfrutaba sent gorda i tragant-se la seua programació de telebasura acompanyada de café i bombons ha duplicat la seua dosis de pastilles perque s'ha acostumat a elles i ara comença a tindre al·lucinacions. Brody, el distribuïdor de droga de Harry i Tyrone, es assesinat per una banda rival, així que als nostres dos nòvels traficants de coca se'ls ha acabat el "xollo". Tyrone es arrestat, així que Harry i Marion utilizen la major part dels diners estalviats per a traure a Tyrone de la presó. A més a més, la relació entre Harry i Marion va a pitjor quan s'obliden dels seus plans futurs per falta de dròga.
A l'hivern se'ns mostra com els somnis de cada personatje es col·lapseni passen de ser somnis a ser malsons. Aquells que començaven a creure's invencibles amb els èxits que obtenien es confien i es convençen de que els obstacles que se'ls presenten són imprevistos puntuals i com a resultat obtenim quatre persones perdudes i irrecuperables que es sumeixen en fantasíes que serán truncades per ells mateixa, baix els efectes o la necessitat de les seues adiccions.
Segons el meu punt de vista, la pel·lícula acaba com té que acabar, acaba com s'acabaría en la vida real que és el que el director vol, deixant així ben clar el missatge de la peli: "no hi ha cap escapatoria". Per a mí aquesta peli acaba com un colp de puny directe al cervell, resulten deu minuts d'escenes agobiants a foc seguit que, combinades amb la banda sonora, fan que et posses nerviós i t'agarres amb força a la cadira.
Cal destacar de la pel·lícula els primerísims plànols emprats pel director per a representar quan els personatges es droguen: muntonet de coca impactant a la taula, foc d'una mistera, líquid bollint, pupil·les dil·latant, de fons una risa tonta i al final tornada a la cámera normal.
També es pot veure que abunden al film escenes grabades des d'una cámera de seguretat, escenes a pantalla partida i escenes amb una ínfima il·luminació, però sobretot, el més impactant de la peli és la impressionant banda sonora que acompanya en tot moment les escenes tenses d'aquesta peli, es tracta de la música del quartet de corda Kronos quartet junt al compositor Clint Mansell, que també va composar la banda sonora del primer film del seu amic Aronofsky, "Pi: el orden del caos".
Açí us deixe sis minuts del gran treball que van realitzar Kronos quartet i Clint Mansell, per a mí el millor ingredient d'aquesta història.
Vaig veure aquesta peli perquè vaig escoltar la seua banda sonora a la furgoneta d'Àlex mentre anàvem cap a Yecla a veure els Lagartija.
Em dia que era música de viatge, i tenía tota la raó: Un xiulit western sobre una base de percussió de marxa ferroviària, o violins (que simbolitzaven com de lentes que van les muntanyes en comparació amb eixe arbre o eixos arbustos a través de la finestra del vehicle) que antecedeixen una veu pausada. Aquella música feia l'horitzó d'asfalt més accessible, i em va dir que era d'un grup que es diu Devotchka i que pertanyía a la banda sonora de Pequeña Miss Sunshine.
Ens trobem davant una producció commovedora, degut a l'encantador contrast entre la comèdia que impregna quasi tota la peli i la subtil suavitat dramàtica d'alguns diàlegs.
La pel·lícula comença amb una presentació, en diversos plànols, de la família americana de classe mitjana protagonista: La tendra xiqueta que revobina una i una altra vegada, al vídeo, la reacció de Miss Amèrica al ser coronada, somiant amb guanyar el concurs de bellesa "Pequeña Miss Sunshine"; el pare de família obsessionat amb l'autosuperació i el triomf personal (paradigma de l'adult mitjà americà); l'adolescent fanàtic de Nietzsche, enfadat amb el món, que ha fet un vot de silenci i es comunica escrivint a un bloc de notes; el iaio, un vell verd addicte a la cocaína (en plan "pa lo que'm queda en el convent..."); l'oncle, un escriptor homosexual que es troba a l'hospital per haver intentat suicidar-se (que, per cert, és cosa meua o s'assembla molt al gos de Padre de Família??):
I la mare sofrida que va a treure'l de l'hospital.
La escena inicial sembla introduïr un drama molt tràgic, però ja en la forma en que el títol cobreix la cara de l'oncle es veu que es tracta d'una comèdia d'un humor intel·ligent i simpàtic, però que tendeix a un humor un poc cutre - per ñoño - al final (La prova és que a mesura que les meues rialles anaven disminuïnt, les de ma mare anàven augmentant) però li ho perdonem, perquè sense aquesta ñoñería el final no sería tan encantador (Els dos vam acabar de veure-la amb un somriure, en això vam coincidir).
La forma en la que els directors (És l'òpera prima d'un matrimoni que abans es dedicava a la publicitat, i m'han caigut de puta mare) tracten les relacions, tan internes com externes, de la família, fa que immediatament crees un vincle especial amb ells, a més, per molt increïble - per estrambòtic - que siga el desenvolupament dels esdeveniments, els directors han aconseguit que ens parega que tot flueix de la forma més natural del món.
Un film lleuger però amb bons diàlegs, subtil però estrafolari, discret però boig. Ideal per a veure un Dissabte per la nit que no t'abelleix eixir, o un Diumenge que plou.
Si d'alguna cosa li han anat servint a Michel Gondry els seus més de 60 videoclips, entre els que ha col·laborat amb artistes de la talla de Björk, The White Stripes, Kylie Minogue o The Rolling Stones... és per a fer-se un nom capaç de respatllar allò que a priori donem per descomptat al fullejar l'argument de la seua última pel·lícula.
Després d'Olvídate de mi i La ciencia del sueño - obres espectacularment escrites, dirigides i muntades -, relacionades amb la memòria i l'inconscient (respectivament, encara que d'algún mode vinculades) (i, de fet, les dues genials històries d'amor) ... escoltar parlar d'un parell de freaks que desdejunen amb col·ladors al cap per a que els alienígenes o el que és pitjor, la CIA o el FBI! no els llisquen el pensament, i que fan re-makes de pelis cutres del seu videoclub... en principi et tira un poc cap arrere, i un pensa que a Gondry ja se li ha anat el cap. Pobre tipus, amb com de bé que ens queia... I ací el que passa és que a Gondry se li ha anat el cap des de sempre, així que a què venen eixes cares de sorpresa? És que ningú ha vist el seu curtmetratge One day...?
També és veritat que a Jack Black el tenim catalogat com al clàssic actor de comèdia lleugera americana sense substància, ni missatge, ni imaginació; sense gaire màgia. Bé, doncs millor serà que tornem a començar abans de seguir prejutjant, perquè la peli té els seus punts i precissament va de treure el fem, genialitat. Abanderant el do-it-yourself, ens fa creure que no hi ha tans diners en la producció com en efecte hi haurà; però això és una altra història, i la que ens ocupa parla de la humiltat de treure l'alegría amb simplement donar-li ganes.
El barri sencer acaba il·lusionant-se amb els 20 minuts d'homenatge i paròdia que Jerry i Mike els proporcionen a causa d'un misteriós borrat general de les versions originals. Més avant hi haurà certs shocks de realitat. Per una banda, l'apreciada mini-intervenció de Sigourney Weaver en el paper de mala, al representar la figura legal en tot aquest enrenou d'idees originals. I per l'altra, l'ancià decaigut; el qual ha estat guardant-se un parell de secrets molt importants, que constituiràn la part dramàtica d'aquesta aventura sense precedents: que el videoclub està en quebra, i que el seu antic ídol de jazz mai ha viscut allí, com sempre havia dit. Conflicte entre realitat i ficció, veritat i mentira, fantasia i el mon d'ahi fora.
Encara que parega mentira, aquesta també és una història d'amor. L'amor al cine. Al fer allò que es fa per amor, per passar-ho bé, perquè es creu en allò. I també al món analògic. Avui dia, tan acostumats com estem als efectes digitals, a les grans explosions, a històries de ciència-ficció i invasions interplanetàries... O el que és pitjor: històries de sang i violència, com desgraciadament ocorren a diari (tan sols hi ha que obrir el periòdic per la pàgina de successos per a comprovar que no hi ha mallor perill que el despit, els cèls, els diners, les obsessions, les fòbies...) La por a que siguen lliures els demés. S'agraeix, doncs, la innocència.
Personatges simpàtics, sense major interés que anar tirant sense clavar-se amb ningú i a ser possible sense que es claven amb ells, ni els més guapos ni els més llestos, senzills i amb ingeni. Amb els seus rifi-rafes, els seus gustos, les seues preferències, els seus infantilismes, les seues disputes absurdes... Gent normal. Americana, però normal. Agradable. Podriem tenir algún amic així. Els actors ho interpreten be, però com a una comèdia convencional, és a dir, fent-se els babaus. Tampoc és per a tirar cohets.
Cal destacar una fotografia i una estètica molt neta i colorida. Dóna sensació de despreocupació i alegría. A vegades recorre a plàns-seqüència que són el resultat d'una impecable coreografia. Manté un ritme molt interessant, amb altibaixos d'emoció, elipsis temporals i sobretot curiositat per saber com se les han apanyat aquesta vegada per a recrear la següent pel·lícula. El Rey León, Robocop o Los Cazafantasmas, són algunes de les seues "suecadas".
Si alguna cosa caracteritza a aquest director és la seua habilitat creativa a l'hora de reinterpretar l'ús que comunment donem als objectes. Per als videoclips Around the world de Daft Punk i Star Guitar de Chemical Brothers caracteritza subtilment cada instrument o nota (bateria, guitarra, blanca, semicorxea...) de manera que queda tota la cançó reconstruïda en formes, temps i tamanys. Aquesta peça no anava a ser menys. Parlem d'un cúmul d'ocurrències que creen una gran empatía a l'espectador. Simples i efectives. Normalment molt carregades d'humor, inclús a l'hora d'evidenciar els trucs al montatge (ara està, ara no està). Per exemple: la bassa de sang d'un mort a terra, queda ressolta amb una pizza familiar.
No podem oblidar mencionar que aquest film és el retrat d'una época. Amb nostàlgia dels vuitanta, si, però inconcebible aleshores. En temps de l'Emule o el Youtube, aquesta visió tan naive i fantàstica, inexplicablement acaba aconseguint ajustar-se a la credibilitat del públic. Per molt predeïble i inverosímil que ens parega en un primer moment.
Amb aquesta pel·lícula, queda rescatada part de l'essència de les pel·lícules que solem anomenar comercials. Que són molt bones, de fet, són mítiques, són referències culturals al subconscient col·lectiu... però queden degradades per les rimbombants campanyes publicitàries a les que és tan fàcil agafar mania. No et conviden a veure-la, pràcticament t'obliguen. I a ningú li agrada que li diguen el que tenen que fer. Gondry les rescata. És com fer la revolució des de dins, des de la pròpia indústria.
Es tracta de l'etern conflicte entre els que volen fer art i els que volen guanyar diners dut, des del sentit de l'humor, a l'esperança. Final feliç. Açò no és Hollywood, però se li pareix.
Per si a algú li abelleix anar a vore una bona peli a l'aire lliure, l'Institut Valencià de Cinematografia continúa la seua activitat en estiu, traslladant les projeccions als jardins del Palau de la Música.
Totes les projeccions són en V.O., subtitulades al castellà, comencen a les 23h i valen 3€.
JULIOL
Dilluns 28 i dimarts 29 AMARCORD (Mis recuerdos) / 1973 / Federico Fellini
Dimecres 30 i dijous 31 NINOTCHKA / 1939 / Ernst Lubitsch
AGOST
Divendres 1, dissabte 3 i diumenge 3 AMERICAN GANGSTER / 2007 / Ridley Scott
Dilluns 4 i dimarts 5 À BOUT DE SOUFFLE (Al final de la escapada) / 1959 / Jean-Luc Godard
Dimecres 6 i dijous 7 SULLIVAN'S TRAVELS (Los viajes de Sullivan) / 1941 / Preston Sturges
Divendres 8, dissabte 9 i diumenge 10 LES QUATRE CENTS COUPS (Los cuatrocientos golpes) / 1959 / François Truffaut
Dilluns 11 i dimarts 12 DET SJUNDE INSEGLET (El séptimo sello) / 1956 / Ingmar Bergman
Dimecres 13 i dijous 14 LA SOLEDAD / 2007 / Jaime Rosales
Divendres 15, dissabte 16 i diumenge 17 BE KIND, REWIND (Rebobine, por favor) / 2008 / Michel Gondry
Dilluns 18 i dimarts 19 XXY / 2007 / Lucía Puenzo
Dimecres 20 i dijous 21 PLANET TERROR / 2007 / Robert Rodriguez
Divendres 22, dissabte 23 i diumenge 24 DEATH PROOF / 2007 / Quantin Tarantino
Dilluns 25 i dimarts 26 QUERELLE / 1982 / Rainer Werner Fassbinder
Dimecres 27 i dijous 28 ARSENIC AND OLD LACE (Arsénico por compasión) / 1944 / Frank Capra
Estranyíssima, escatològica i surrealista pel·lícula húngara que narra, a mode de conte, la història de tres generacions (El iaio és un militar obsessionat amb el sexe, el pare un peculiar esportista d’èlit, i el net, taxidermista) a través de la visió malaltisament macabra d’aquest Pàlfi. (Encara que he llegit per ahí que la majoría d’idees provenen de la retorçuda ment de la seua dona).
La representació de cadascuna de les tres generacions conté en el fons – molt en el fons - crítiques a diversos aspectes d’Hungría i d’Europa en general. En la primera, la posició que Hungría va tenir a la Segona Guerra Mundial. En la segona, una crítica al comunisme d’aquestos païsets de l’est, i, en la tercera, a l’esnobisme de l’art contemporani. La peli és bàsicament una successió ininterrumpida d’escenes deliciosament fastigoses que no deixen res a la imaginació. És a dir, que la peli no és precisament subtil i ha de mostrar tot el que està ocorreguent a l’escena, col·locant la càmera en el lloc i de la forma que menys t’esperaves.
Encara que és inclassificable (Per a quant el gènere esquizofrènic?) si s'ha de classificar, tot i el macabrisme d’algunes escenes i l’alt contingut poètic d’altres, el to general de la peli, encara que parega que no, és de comèdia. Almenys això em sembla a mí (Es podria discutir): Un humor macabríssim. Humor negre, negríssim. I no el negre de l’obscuritat, sinó el del banús.
Tècnicament, la peli està molt ben elaborada, això si, et recomane veure-la amb una bossa a la mà, o un poal aprop – per si de cas – i no és molt recomanable veure-la amb una mare, ni tampoc amb la parella. Tampoc veure-la de resaca, ni menjant.
El que busca aquesta peli és una reacció concreta en l’espectador: aquella en la que et poses la mà a la cara i continues mirant per l’espai que queda entre els dits. Pàlfi vol que resisteixques la temptació d’apartar la vista de la pantalla i que escudrinyes fins on arriben els teus límits.
Menció a banda mereixen els gags, independents a l’argument, que Pàlfil deixa esparcits per tota la peli a mode de transició entre escenes, com ara un primeríssim plànol de l’anus d’un colom mentre caga:
I és que aquesta és una peli d’escenes. Escenes soltes que per la seua força eclipsen l’argument, que passa a un segon plànol. I els últims deu minuts són... buff... brutals... No vos done més detalls (Ja és prou detallista el Pàlfi este) No et deixarà indiferent.
Puntuació: És com si li pegares mos a una navelina i et trobares mig llambrígol dins.
Com se nota que estem en exàmens, per que l'altre dia me vaig alçar de bon matí i quan estava davant de la montonà d'apunts vaig pensar: xè! Com molaria vore ara Blade Runner! I vaig ocupar casi tot el matí en això. Personatges que pululeu per ací, segur que l'heu vist alguna vegada, però no per això li lleva la gràcia. Esta peli en altres circumstàncies crec que inclús es podria comparar a una peli de serie B, però l'espectador se n'adona al poc de temps de que no és així. Nomes cal vore els decorats rollo Star Wars, els actors rollo Star Wars, etc. Després, va ser dirigida pel Ridley Scott, i la musiqueta la va posar el Vangelis, que era el dj de moda de l'època, el 1982. Ahi hi han peles tio!
Anem a fer la sintaxis de la peli aixina a lo casolà, per que acabe de dinar un plat de macarrons i no me rega masa el cervell hui. Tot comença amb un Harrison Ford en pleno apogeo galàctic. Ex-policia. Ex-bladerunner. Un dia torna a ser reclutat per a eliminar de la terra a una serie de Nexus 6, una espècie de clons biomecànics, que són rèpliques millorades d'humans, fabricats per a fer treballs especialitzats, amb un sistema de seguretat que nomes els otorga 4 anys de vida i en teoria sense sentiments. Però es veu que comencen a tindre inquietuts sobre que són i com han arribat a existir. La misió de harrinsonfort és desfer-se d'ells, i el tio mou per ahi en tot el seu equip de Bladerunners, però no se sap per què al final a l'hora dels tirs, només està ell.
La peli és podria resumir com una d'acció, però qui al acabar de vore-la tinga només eixa impresió, es que no s'anterat de massa. Els Nexus simplement busquen saber respostes al perquè de la seua existència i que els depara el futur. Es mostren com a éssers inquiets, i al cap i a la fi, amb sentiments, com qualsevol altra persona. Una petita reflexió al meu pareixer de que en el fons, per molt diferents que ens pensem que siguen els demes, tots som iguals.
I ací acabe, que me tinc que anar a fer-me un cafenet!
Una vegada vaig escoltar que veure una pel·licula d’aquest tio era com conduir un cotxe a 216 km/h per un camí de cabres ple de curves, i és que tot el que toca l’Emir ho transforma en una orgia trepidant zíngaro-esquizofrènica... i este tio toca moltes coses, és l’exemple post-nuclear de l’artista renaixentista serbi.
Per a començar el dia Kusturica s’enxufa un puro tots els matins només s’alça. Després de desdejunar chococrispis en vodka va i graba un documental biogràfic de Maradona amb música de Manu Chao (“La vida tombola” del seu últim disc “La Radiolina”). Quan dina en comtes de fer la becaeta (tan mediterrani!) es dedica a recollir premis com les palmes i els lleons d’or de Cannes o Venecia, i per la nit se’n va a tocar al Viña Rock com un dels caps de cartell amb el seu grup folk-rock internacionalment conegut com The No Smoking Orchestra(el líder del qual és el nostre fumador de caliquenyos),i encara te temps lliure per a rebre premis internacionals d’arquitectura!
El seu món cinematogràfic no és fàcil de definir, si bé fa pelis com “Undergroud” o “La vida és un miracle”, que és drama i comedia negra alhora, també fa flims com “El temps dels gitanos” o “Gat negre, gat blanc” on utilitza el món dels zíngars per a crear una màgica realitat paral·lela, on pot clavar fins un porc menjant-se un cotxe, metàfora o absurd? Per a este senyor home és el mateix. Va des d’una dura crítica social i històrica del seu país a l’absurd sardònic en la mateixa escena. Per a saber com pensa este home: “El pitjor que li pot passar a un país menut es el capitalisme liberal”, cal recordar que va nàixer a l’antiga Yugoslavia socialista i no cal recordar la guerra que allí es va donar i encara hui dona els seus mals de caps com l’independència de Kosovo. Un consell pràctic: abans de vore pelis seues com “El pare està de viatge de negocis”, “La vida és un miracle” o “Underground” aniria bé buscar informació sobre la història dels Balcans perque totes les seues obres són reinterpretació de la història i idiosincracia de les seues gents.
Trailer Underground
Un paràgraf a part es mereix la música, que és un personatge principal més dels seus flims. Per a començar en quasi totes les seues pelis el protagonista disposa de la seua banda de música pròpia la qual el segueix a tots llocs corrents i sense parar de tocar ritmes que fan ballar a qualsevol, és un dels desitjos de Peter Griffin i meus a lo dogma de Lars: que la teua vida tinga banda sonora en directe. Sempre apareixen els músics! Si la música de la The No Smoking Orchestra ja es per a botar en mig del carrer tu soles, faltava la col·laboració d’un altre geni de la música balcànic, el Goran Bregovic. L’Emir i el Goran de la maneta han fet pelis com “Underground”o “Arizona’s Dream” entre d’altres, el primer les dirigia i el segon li feia la música i no s’entendrien una sense l’altra. Les dos més conegudes poden ser Kalashnikov (B.S.O. “Underground”, Goran Bregovic) i Bubamara (B.S.O. “Gat negre, gat blanc”, Emir Kusturica & The No Smoking Orchestra), ambdós traduïdes idèntiques a les originals fa poc pels originals Boikot al seu últim disc Amaneció.
Bubamara (Gat negre, gat blanc)
Dir que trobar les seues obres no és fàcil, encara tinc pendents alguna per veure i m’agradaria repetir-ne d’altres. Si no us agrada llegir heu de saber que poques estan doblades, de totes formes us recomane les V.O.Subtitulades per mantenir la qualitat original del flim.
La llista de la compra:
Maradona, 2008, documental biogràfic de...
Promise me this, 2007.
La vida és un miracle (Život je čudo), 2004, sobre la guerra dels Balcans.
Super 8 Stories, 2001, documental sobre la vida del seu grup rollo road movie
Gat negre, gat blanc (Crna mačka, beli mačor), 1998, realitat màgica a un campament de gitanos al Danubi.
Underground, 1995, Marko te a un grup de partisanos fent armes per a ell al seu soterrani de casa durant uns 40 anys, enganyant-los dient que la guerra no ha acabat. Està dividida en 3 capitols els títols dels quals és prou il·lustratiu sobre què va la peli: Guerra, Guerra freda i Guerra. Després d’aquesta va estar a punt de deixar-se la direcció per les crítiques que li donaven de pro-serbi (els malos a la guerra de veritat, en realitat queden tots mal en eixa peli). Imprescindible per als amants de la comèdia negra. Si les altres s’emporten un cabàs de navelines està es mereix una @.
Arizona’s Dream, 1993, paròdia absurda sobre el somni americà, la targeta de presentació de l’Emir a aquell país....
Temps de gitanos (Dom za vešanje), 1988, el món màgic i marginal dels gitanos.
El pare està de viatge de negocis (Otac na službenom putu), 1985, sobre la Yugoslavia socialista, tant en esta com en la anterior va participar molt íntimamaent amb l’escriptor bosni Abdulah Sidran
¿T'enrecordes de Dolly Bell? (Sjećaš li se, Dolly Bell), 1981. No m’enrecorde no...
The Brides are coming, 1978
Guernica, 1978, curt.
I com fan els d’El Jueves, la “guinda final”, l’anunci d’un festival de cine rumà: Matrix dirigida per Kusturica.
No perdeu l’oportunitat de veure una de les de la llista anterior, una simbiosi perfecta entre música, humor delirant i crítica destil·lida en el món dels balcans més rurals i populars. Opa! Opa! Opa!
Bé, tornem a la carrega. Avuí vaig a parlar-vos de una de les comedies de diàleg absurde més acollonants que he vist en ma vida. El Gran Lebowski. Una peli del 1998, dirigida per Joel Coen i l'altre Coen, els germans Coen de tota la vida, i protagonitzada per Jeff Bridges que es el prota, anomenat el Nota. Els altres són John Goodman, Steve Buscemi i John Turturro (el gran Jesus Quintana a la peli). Pos el nota es un pavo que no te faena ni rés, i es dedica a jugar als bolos en els amics, a fumar porros i beure Rusos Blancos, que és lo que sol fer la majoria de gent un divendres per la nit en els amics. Tot a la seua vida es tranquilet fins que una panda de mafiosos de pacotilla el confundeixen en uno que li diuen igual i que és el ric del poble, i entren a sa casa i li claven el cap en el vàter i li pisen la catifa de l'entraeta de casa. A partir d'ací comença una succesió d'entrades de personatges a vore quin de tots més pillat. Desde un jugador de bolos que pareix un torero anomenat Jesus Quintana, una artista ninfomana i fins i tot un productor de pelis porno. Ell acaba intermediant amb la mafia en nom del Lebowski ric, ajudat pels seus amics en tot moment, sobretot per John Goodman que fa d'ex-combatient del Vietnam i esta completament pirat. Per a mi el moment culminant és la rinya final amb els mafiosos rusos i l'enterro que li fan a un amic. Un altre puntaso són les alucinacions que pilla el tio quan va tot sego. Jo la vaig vore sense fer ús de la marihuana i teu promet que plorava de la risa llagrima viva, encara me queda pendent vore-la fumat, aixina que company de blog, ja heu saps! I ara per a que quede aço bonico del tot vaig a posar-vos aci la recepta del Ruso Blanco.
I ací un video del gran Jesus Quintana, atenció a la banda sonora. Espectacular!!!!
Este home que pareix un iaio macarra i que té nom de formatge, és el creador de la nova carn, un moviment cinematogràfic que combina elements del gore amb un morbo macabre i fetixista pels avanços científics, les noves tecnologies i l’aplicació d’ambdues a la psicologia humana. Tot barrejat amb malalties degeneratives, deformacions físiques, qüestionament de la realitat i unes culleraes de gore… Sona be, no? Anem a fer una passaeta per la seua trajectoria…
Videodrome
El director d’una cadena porno (Però porno, no lo que vea jo en 14 anys en Tele-ribera), intercepta una senyal desconeguda on es passen tot el dia passant pel·lícules snuff – es pronuncia “esnaf”, i són pel·lícules on s’assassina i es viola a gent de veritat. Temática també de la peli espanyola Tesis-. Resulta que el tio, després de rebre la senyal, comença a flipar una animalà en plan esquizofrènic… i ja no vos conte més.
És la típica peli de terror en la qual el terror es basa en els avanços tecnològics de l’època. En este cas, el vídeo. (Estem parlant de principis dels 80). Com si ara feren una peli d’un modem assessino, o d’una pàgina d’internet que mata quan entres o alguna cosa així. Home, por, lo que es diu por, ja no fa… El sentiment que dona ara el video, ahi aparcat, plé de pols, que ja no el gasta ningú pobret, és, doncs això, llàstima… Tot i això mola vore una cinta de video assassina… i coses per l’estil. Ah, i els pentinats dels anys 80, que causaven sensació. Aquesta peli és on Cronenberg va consagrar la seua frase predil·lecta: Llarga vida a la nova carn!! (Mort a videodrome!!)
Ací el tràiler de l’època. (Anys 80 total)
Naked lunch - El desayuno desnudo
Esta peli està basada en l’obra de Burroughs del mateix títol. Bueno, no exactament en l’obra sinó en com va arribar a escriure-la. Va tardar 15 anys en estrenar-se a Espanya ja que algú va decidir que el públic espanyol era massa tòfol pa entendre esta peli. – Tu que dius… va fer be o que? - Burroughs era un guellarro que pertanyia a la generació Beat,o als comunment anomenats beatnicks, que eren una especie de pre-hippies que escrivien les seues obres hasta el cul de LSD i heroïna. Jo em vaig llegir el llibre quan em proposava anar a estudiar a la biblioteca de Magisteri, però sempre acabava demanant-me un tercio en un bar de xinos que hi ha al costat de l’estació del Nord, i obria el llibre este – que no sé perquè el duia damunt, si sabia que anava a substituir a l’estudi, i m’entraven ganes de demanar-me’ un altre tercio, i a vegades un tercer.
Vaig a transcriure-vos un trosset i ho comprendreu:
“Gamberros rockeros adolescentes toman por asalto las calles de todas las naciones. Irrumpen en el Louvre y arrojan ácido al rostro de la Gioconda. Abren puertas de zoos, manicomios, cárceles, revientan las conducciones de agua con martillos neumáticos, rompen a hachazos el suelo en los lavabos de los aviones comerciales, apagan faros a tiros, liman los cables del ascensor hasta dejar un solo hilo, conectan las alcantarillas a los depósitos de agua, arrojan tiburones y rayas, anguilas eléctricas (ueeeee!) y candirús a las piscinas (el candirú es un pez pequeño en forma de anguila (ueee!) o gusano de medio centrímetro de grosor y de unos cinco de largo que circula por ciertos rios de mala reputación de la cuenca del Amazonas y que se cuela por la picha o por el culo, o por el coño de las mujeres faute de mieux, y se queda allí enganchado gracias a sus espinas afiladas), (…) Irrumpen vestidos de bata blanca en hospitales y clínicas llevando serruchos y hachas y bisturíes de un metro de largo; sacan a los paralíticos de sus pulmones de acero, ponen inyecciones con bombas de bicicleta, desconectan los riñones artificiales, cortan a una mujer por la mitad con una sierra quirúrgica de dos manos (…) cagan en el suelo de las Naciones Unidas y se limpian el culo con tratados, pactos, alianzas (…)”
Bueno… es pugueu fer una idea, no?
A la foto, el propi Burroughs, ja vellet, donant-li la mà a una de les representacions en la peli de les seues al·lucinacions psicotròpiques:
I a continuació un trailer – molt bo – de la peli, narrat pel mateix Burroughs:
eXistenZ
Esta peli agradarà sobretot als amants dels videojocs. La peli ens introdueix en un hipotètic futur on hi han una espécie de PlayStations de carn que et proporcionen una experiència sense precedents en la història del videojoc, sense tele ni res… la Play-tros-de-carn, s’anxufa a tu per un canal rollo euro-connector que hi ha on s’acaba l’esquena i comença el cul. Es pugueu imaginar el cacau que s’arma Cronenberg: Videojocs dins d’altres videojocs… realitats que es superposen una sobre l’altra i aquesta sobre l’anterior com si fóra un cub de Rubick que mai s’acaba de configurar… que s’apeguen a roda Los Sims… Jo de la peli em quede amb quan el prota – que està igual de confós que el que està veient la peli i fa un poc de guia per a que comprenguem un poc de que va el rollo – descriu la sensació de trancisió de la realitat a la realitat virtual. A mi m’ha recordat a quan anava de bolets… que s’apegue a roda Final Fantasy…
Ah, i em quede també en una frase que ix prou també: “Muerte al realismo! ¡Larga vida a eXistenZ” (Una autorreferència de Videodrome)
A la foto, un xiste fàcil sobre la peli:
Té més pelis bones, com ara el remake de La Mosca, la de Crash (un grup de fetixistes que troba plaer sexual als accidents de cotxes) Scanners (Telépates assessinos)…
I al principi va crear... El Gabinete del Doctor Caligari. Dirigida per Robert Wiene a l'any 1919. La podem considerar com la primera pel.lícula de por de l'història del cinema, al ser la primera en incorporar el concepte de surreal i macabre a una cinta. L'història es sublime i digna d'equiparar a arguments tan enrevesats com Seven, The Game o Los Otros. Tot comença quan una fira s'instala a un poble aparentment tranquil. A la fira tenim lo milloret de la contornà: dones barbudes amb sis dits i puces, homes elefant, gegants i cabuts i tota clase d'anomalies fisíques que es solien dur als espectacles ambulants de Freek Show que es popularitzaren als Estats Units a finals del sXIX. I allí es troben els protagonistes; Caesar, el sonambulista, que ha estat 23 anys (tota la seua vida) dormint; i el doctor Caligari, capaç de fer despertar al Caesar per a que puga fer prediccions de futur als clients de la fira. Una serie de crims comencen a ocorrer al poble i es busca amb ansia l'assasí en serie, arribant a la conclusió de que és Caesar i van en busca d'ell i Caligari, i l'amic d'una de les víctimes va en la seua recerca fins que arriba dins un manicomi seguint al Caligari, i ací és on he de parar l'història.
Per a no dir ni una paraula en tota la peli, els actors estan tan ben caracteritzats i amb tan bona mímica que no et perds ni un mínim detall de que és cada cosa. L'ambientació es espectacular, creant verdaderes atmòsferes macabrísimes, amb uns decorats delirants, d'on segur que s'ha inspirat el mateix Burton, per a conseguir els mateixos efectes, casi 100 anys després, a l'espectador que crea el mateix Wiene al seu film. Inclús Caesar em va recordar un personatge creat per Burton, que després de vore-la, el reconeixereu. Jo hem vaig quedar molt sorpres amb la peli, no imaginava que a eixa época pogueren crear una peli capaç de transmetre i enganxar tant a l'espectador. Poc més us puc dir. Simplement, vegueu-la.
Este home és un comunista danés, que diu que vore una pel·lícula ha de ser com notar una pedra en la sabata, és a dir, que té una visió revolucionària i putejadora del cine, en el qual l'espectador passaria a ser víctima dels seus drames socials.
És conegut pel mode en que tracta als actors: Ell concep als actors com uns jornalers més, que tenen que currar-seu i no viure del cuento. Per això els posa a ratlla, que es guanyen els contractes milionaris a latigaes si fa falta. Ole tus huevos! A mi em pareix de puta mare. (De fet, quan va treballar amb Björk, aquesta va a jurar que en la puta vida tornaria a participar una peli.
Va firmar junt a dos directors més el Dogma95, que posa 10 regles per a fer les pelis, com a una crítica a l'aburgesament de la indústria. Açò del Dogma va començar com un experiment per a tres pelis de tres directors diferents, però ha influenciat molt en les seues creacions posteriors.
1. Els decorats no poden estar maquejats
2. Si vols posar música en la peli, que el músic toque mentre es grava. Res de música afegida.
3. La peli s'ha de rodar càmera al llom, rés de plataformes i tècniques modernes. Si la imatge tremola, dóna igual, queda més Dogma. És a dir, quan més parkinson tinga el càmera millor. (Aquesta és una característica important de les pelis Dogma, on la càmera està tremolant en plan La Bruja de Blair durant tota la peli.)
4. Prohibit utilitzar focos pa la iluminació. Com a molt un flexo damunt la càmera.
5. Per supost, ni parlar-ne d'efectes especials. Tampoc es poden fer pelis en blanc i negre pa que parega més de culte.
6. Res de morts ni armes (Xe, en lo divertits que són.)
7. En el transcurs de la peli, no es pot canviar ni de temps, ni d'espai. És a dir, la peli ocorre ara i aci.
8. La peli no pot ser de cap gènere. (Com a molt drama)
9. S'ha de rodar en 35mm. (Si es doneu conter tota la llista és una justificació pa fer pelis barates)
10. El nom del director no apareixerà en la peli.
Weno, aquesta llista pot pareixer un poc carca. Però la majoria dels punts se'ls boten. Sense anar més llunt, la primera peli que vaig vore del Dogma (Los idiotas) Començava diguent LARS VON TRIER PRESENTA , i amb música de fons, o siga que...
D'este vos recomane en especial 3 pel·lícules:
Idioterne - Los idiotas - 1998
Un grup de penjats que viuen a una comuna es dediquen a fer-se passar per una associació de retrassats mentals, assistint a llocs públics, o inclús entre ells, quan estàn a la comuna. Al llarg de la peli, els personatges van argumentant el perquè d'aquest comportament tan entranyable que els més curts de mollera enseguida catalogarien de "políticament incorrecte" sense vore la contundent crítica al sistema que hi ha darrere, fent un símil amb la puta carassa de gilipollas que a alguns se'ls queda quan interaccionen amb minusválids o deficients mentals. (Una mescla entre falsa compassió, mig somriure i ganes d'eixir d'una situació incòmoda.) La peli és transgressora a tope: Diàlegs rabiosos contra l'amodorrament de la classe mitjana, explícites escenes pornográfiques (Increïble l'escena de sexe autista), i moments extremadament dramàtics. Esta peli la recomane a tot el món. És entretinguda, et fa pensar... traure les teues pròpies conclusions... Molt bona.
Aci teniu una espècie de trailer:
Dancer in the dark - Bailar en la oscuridad
Esta està prou be també. És un mig-musical, protagonitzat per la cantant danesa Björk, que a etsa peli fa un paper realment entranyable i les cançons estàn de puta mare. La trama presenta moltes característiques del drama social de Von Trier: Una jornalera comença a tornar-se cega fins a perdre completament la vista. Aleshores, es refugia al seu fill, fugint de la resta del món, que són tots uns fills de putes(La misantropia de Von Trier). També inclou una crítica a la justícia americana.
Tràiler:
I esta ja és la puta canya. És la primera d'una trilogia que li pega un bon puro a la societat descervellada dels Estats Units, i que constarà d'aquesta, una segona part que es diu Manderlay, que va eixir l'any passat i una tercera que es diu Manhattan, o Washington, no me'n recorde, i que supose que no tardarà molt en eixir. Aquesta peli també és una exposició de sana misantropia i una crítica al sistema capitalista i a com les bones persones sempre són les més putejaes en aquest sistema de psicópates, a més, conta amb la genial i fotogènica participació de Nicol Kidman, que dius Ola que mèl, damunt de que està com un tren, participa en projectes independents europeus de baix pressupost, compromesos en la lluita intel·lectual contra el sistema.
En aquest tràiler de Dogville, pugueu arribar a veure fins a quin punt de filldeputisme arribava el Von Trier en els rodajes...
Hui anem a parlar de la curiosa faceta oculta de l’aclamat director Peter Jackson. Es tracta de les seues primeres pel·lícules, unes autèntiques joies de serie-B fetes amb un pressupost pèsssim. El resultat és extremadament friki: comèdies gore plenes de ketchoup pa donar i vendre, braços i cames volant, ferides viscosament fastigoses – que es pareixen prou a la nova carn de Cronenberg, de la qual parlarem mes avant -, diàlegs banals, cadavers mutilats, deformacions físiques…
Mal gusto - Bad taste 1987
Aquesta va ser la primera peli que va fer el director de la trilogia de El Señor de los Anillos, qui, en aquesta peli, fa dos papers a la vegada.
Va de uns extraterrestres que invadeixen un poble, a Nova Zelanda. Els extraterrestres han pres forma humana, la única forma de distinguir-los és que duen camises blaves de botons. Encara que al final acaben prenent la seua forma original, que és una màscara de goma prou cutre. Els protes són uns paramilitars que el govern americà envia per a acabar amb els extraterrestres.
Aquesta peli és una autèntica joia. És la cosa més roïn que m’han tirat a la cara. Tan, tan roïn, que es gira la tortilla i és converteix en una meravella de peli. És com eixos xistes absurds que fan risa de lo roïns que són. Els canvis de plànol són dignes del Movie Maker (En plan redolí que es fa xicotet i coses d’ixes) I hi han un munt d’interminables escenes de persecució amb la típica música roïn dels anys vuitanta de fons (Una mescla entre Locomia i la BSO de Mc Guiver), que la majoria de vegades no li pega amb l’escena. Ara, no ix ni una tia en tota la peli.
Van tardar quatre anys en rodar-la ja que rodaven els caps de setmana. I tots els personatges són amics i familiars de Peter Jackson. El pressupost final va ser d’onze-mil dòlars. Que s’apeguen a roda Saw i Hostel. A aquest video podeu veure les millors animalaes i els dos papers que fa Peter Jackson: El tio que està pegant-li culleraes a un crani destrossat i el de les ulleretes.
(No recomanable per a estomacs sensibles)
Tu madre se ha comido a mi perro - Braindead 1992
Esta peli la vaig vore de ressaca, i després de dinar. Vaig estar a punt de vomitar-me damunt varies vegaes. Això si, m’ho vaig passar de puta mare mirant-la. Pa mi que és la peli més gore de totes les pelis gore de serie B. I el partixes el cul… de lo mal feta que està. Però te el seu encant nostàlgic i còmic a part iguals. La trama és bastant simple, però a vegades fa risa de com de desconcertant és el seu plantejament: Un mico d’una illa-calavera – que està fet en efectes especials d’ixos de l’any de la picor, en plan plastelina rara que es mou - té un virus molt raro. Uns exploradors l’agafen amb una gàbia i se l’emporten al zoo. Un dia se’n van el prota i la novia al zoo, i sa mare els persegueix –perquè és la típica mare que no dixa fer res al seu fill- i, mentre els espia, el mossega el mono, s’infecta i es fa zombi, i un dia va la novia a vore el prota a sa casa amb un pastor alemany, i sa mare es menja el gos com si fóra un pinxo moruno. A partir d’ahí comença a infectar-se penya, hasta que mig poble és zombie i es fa la matança final, amb una segadora. Sinó la més, una de les escenes més gore de la història del cinema
(Aixina que, si tens l’estómac sensible, no és molt recomanable…)
Aquestes dues pelis són ideals per a veure amb els col·legues, amb unes cervessetes i uns porrets si es dona la ocasió.
No tenen puntuació, perquè sería baix zero. Són en plan menció honorífica o ninot indultat.
I be, la resta de la història d’aquest home ja la conegueu tots: La trilogia del señor de los anillos, el re-make de King Kong… i ara està preparant la del Hobbit.
(ADVERTENCIA: Es recomana llegir aquesta entrada baix els efectes de la marihuana o algún estupefaent similar)
Aquest home, que pareix que tinga un tsunami en el monyo, és un puto geni. Repetisc: Un puto geni.
El seu cine es podria resumir en açó:
Una espiral. .Una puta espiral.(Ojo, l’adjectiu “puta”, en aquest cas, no és pejoratiu. Tot al contrari.)
El seu cine es basa bàsicament (valga la redundància) en un surrealisme extrem i es centra en tot allò oníric, inconnexe i estrany, sobretot tot allò que té a veure amb els laberints del subconscient… Se’l pot acusar de pretenciós, ja que el seu cine està ple –però ple- d’elements simbòlics que, a simple vista pareixen inconnexos – a vegades ho són – però que, entrellaçats, fan un TOT. Per tant, el seu cine es pot relacionar amb la psicoanàlisi que, tot i ser una tècnica ja anticuada, encara té un cert encant que, barrejat amb l’art, pot donar resultats molt bons, no? Mireu sinó l’obra de Dalí, o Hitchcock (o com s’escriga).
Per tant, són pelis que es poden vore de dos maneres: Fumar-te un porro i apalancarte davant els contínus estímuls psicodèl·lics, gaudint de la fantasia estètica i ambiental i recreante en un context macabre i absurd, ambientat en música i estètica dels anys 50. En aquest sentit, jo crec que les pelis de Lynch, a banda del Yellow Submarine dels Beatles, és la millor opció audiovisual per a un bon cego de brossa. La segona es agafar paper i boli i jugar a ser psicoanalista. Et curres un poc l’acent argentino i et poses a fer anotacions com si la peli fóra un pacient contante els teus somnis. El resultat pot ser abrumador.
Conclusió: Si tens la osadia de voler entendre una película de Lynch, has de veure-la almenys… jo que se… cinc vegades?
Anem a repassar un poc les seues pelis més rallaores… Comencem pel principi…
Eraserhead – Cabeza borradora. 1977
Quan Stanley Koubrick – que posava a parir als seus actors, quasi torturant-los, pa que la puta peli eixira be– estava rodant El Resplandor, va fer un passe d’aquesta pel·lícula – d’assistència obligatoria – per a mostrar al repart com havien d’actuar els actors d’una vertadera peli de por. L’argument és que una parella té un fill molt estrany en forma de cuc. Ja està, ahí està tota la trama. Tot lo demés són plànols surrealistes… pollastres fregits que sagnen… visions horroroses… un escenari en miniatura darrere el radiador… on canta una dolça xica amb un moflete extremadament unflat… es pugueu imaginar la resta… més o menys, no?
Puntuació: 8 Navelines. (És una peli referent i paradigmàtica)
Blue velvet – Terciopelo azul. 1986
Aquesta peli ja té un poc més de trama. Està protagonitzada per… com li dien… ixe de Twin Peaks (que, per cert, també és de Lynch)… xe si… ixe. Resulta que un dia està passejant al gos per un caminal i es troba una orella tallà en l’horta. Si, una orella arrancà plena de formigues (en homenatge a Un Chien Andalou). Total que va investigant, investigant, investigant… i això. A aquesta peli ja va vegent-se l’estil de Lynch: atmòsfera macabrai música dels anys 50. Diàlegs inconnexos, personatges esperpèntics.
Puntuació: 5 Navelines. Està be, però no és pa tant.
Lost highway – Carretera perdida. 1997
Esta peli també és l’hostia. Un saxofonista impotent i la seua despampanant dona viuen a una casa de lujo en un distrit de lujo, tot de lujo, sobretot la dona. Comencen a rebre cintes de video que són gravacions d’algú que entra a sa casa en una camara. Total que el saxofonista desperta aturdit a la càrcel i es dona conter que ha trossejat a la dona com si fora un palito Pescanova. De repent, comença a fer-li mal el cap, i a mitan peli es transforma en un atre. O siga, en una atra peli. El que està tancat en la presó es un altre completament diferent, que té records traumàtics d’unes coses que no ha viscut, i la despampanant dona d’abans ara és un altre personatge que no té res a veure. Es com si hagueres alquilat una peli sense revobinar. En esta peli Lynch juga amb nosaltres, fent el temps, no paral·lel, sinó més be paralelepípede, és a dir, semi-paral·lel. Dimensionalment linial, pel que fa a la percepció, i proporcionalment inconnexe, pel que fa a la dimensió. (Agarrateu com vullgues).
Puntuació: 7 Navelines.
Ens quedem amb aquest cameo de Marilyn Manson i Twiggi Ramirez amb la veu del de Rammstein:
Mulholland Drive. 2001
Aquesta és la peli més psicoanalista de Lynch. En plan tot està relacionat encara que parega arbitrari. La més ideal per a fer allò de jugar a ser psicòleg, perquè, les relacions que fa aquest home entre el subconscient, macabre i surreal, amb la realitat és… doncs això, lynchiano. Això si, esta peli s’ha de vore encara més vegades per a entendrela… unes 17, o per ahí. (Les escenes lèsbiques no tenen pèrdua)
Puntuació: 8 Navelines
Sens dubte la millor escena de totes és la del club Silencio:
Inland Empire. 2007
I esta ja es la repera. Està calenteta encara, és de l’any passat. Es una remescla de totes les anteriors pel·lícules. És LA PELÍCULA. (Això que està rodada en càmera digital). Este home, després de fer aquesta peli, deuria pegar-se un tir al cap. Ojo, possitivament. Vull dir, després d’açò, no ha der fer res millor, que es jubile ja. Ara, si intentes vore esta peli en plan psicoanalista… buff… dura tres hores i mitja i és molt – molt – dura, en el sentit de seguir-li el ritme (ritme? quin ritme?) i estar concentrat. L'estructura - per que no sé si dir història- va del procés de descomposició psicològica d'una actriu a Hollywood, i l'objectiu de Lynch és transmetre'ns aquesta sensació de desconcertant angoixa esquizofrènica. Home, alguns simbolismes si que es poden pillar be, però, nose... jo la vaig vore en plan cego de brossa i a flipar. Es com... com si estagueres contemplant una obra d’art. Una puta obra d’art abstracte.Aci teniu el trailer. No es penseu que és un d’eixos tràilers que després veus la peli i et decepciona: Tota la peli és aixina. Es com un tràiler de tres hores i mitja i ho te tot: Surrealisme, escenes macàbres, crítica social, crítica a la indústria del cine, meta-cine (és a dir, donar-li pistes a l’espectador de que en realitat és una peli), temps paralelepípede, una coreografia de prostitutes amb música dels anys 50, tot totototototiiiide. Absolutament tot. El súmmum.
Per això li done a aquesta pel·lícula una puntuació de 10 Nevelines, perquè per a mi és la puta perfecció feta pel·lícula, tenint en compte el meu criteri difús i transtornat, i el factor altament influent que és el fet d'haver-la vist fa poc.
Si estàs boig, aquesta pel·lícula t’encantarà. Si no ho estàs, et transtornarà, i la segona vegada que veges alguna peli de Lych, t’encantarà. Bueno, això passa amb totes les seues pel·lícules. D'aquesta pel·lícula, em quede amb el ball de les prostitutes imaginàries:
El Necronomicón de Lovercraft advertia en la primera pàgina, molt seriosament, que tot aquell que començara a llegir-lo tenia una possibilitat molt alta de tornar-se boig. Jo crec que David Lynch podria fer el mateix al començament de les seues pel·lícules.
Ara el Lynch ja està vellet i senil, i es dedica a dir per ahí que la solució per al conflicte d’Orient Mijà és dur un muntó de missioners de la meditació trascendental (una espècie de filosofia semi-religiosa –en plan ioga-) per a crear acadèmies de meditació. Bueno… Es lo que passa sempre quan els genis es fan vells i són famosos: Traslladen el seu ingeni a l’opinió pública i la vida política, normalment cagant-la i fent el ridícul… Però be… Sempre ens quedaràn les seues pelis…
Shortbus és el nom que rep un d'eixos típics autobusos escolars grocs americans, però més curt, que transporta als alumnes amb necessitats educatives especials a l'escola. I també és el nom de l'antro on es troben els diferents protagonistes d'aquest film underground, creuant-se les respectives històries i interactuant entre elles: Una terapèuta sexual que mai ha tingut un orgasme, una parella homosexual disposada a trascendir de la monogàmia i una dominàtrix sado-masoquista en lo que pareix una crisi depressiva.
