El Pianista

Açò va agafar per moments un tó més seriós, ja que vaig a parlar d'una de les pelis que més ma emocionat dels últims temps. El Pianista, dirigida per Roman Polansky i amb una magnífica interpretació d'Adrien Brody (el novio de la Pataky) fent el paper d'un prestigiós pianista jueu, Wladyslaw Szpilman, el Wlady pals amics, que es veu atrapat a un getto jueu de Varsovia, on treballaba tocant a un localet i a la ràdio. A mesura que la guerra avança, la vida al getto es fa mes dura, i les intrusions dels soldats de l'exèrcit nazi més freqüents i dures, sense tindre en conter l'edat, sexe o estat físic del jueu que tenien davant. Un dels moments que més m'inpacta de la peli és quan entren els alemanys a un pis del getto u demanen a tota la gent que esta sopant al menjador que s'alcen, i heu fan tots excepte el iaio de la familia que va en cadira de rodes. I simplement per això i la prepotència amb que l'exercit alemany actuava al getto, el llencen pel balcó.

Els jueus són empleats a fàbriques on treballen per als alemanys i va passant la guerra, fins que Wlady es troba tot sol, vivint a un pis que li cedeix un amic, fins que la guerra arriba a eixa zona i es veu obligat a sobrebiure del menjar que troba a les escombreries o abandonat a les vivendes derruides, amb la por sempre al cos, ja que no sap si en algun moment el trobara l'exercit alemany o que.

Eixa era la rutina a la vida del protagonista, fins que un dia es troba de front, dins les runes d'una casa amb un oficial alemany, el qual en conter de delatar-lo, crea un vincle d'amistat amb ell, a causa de la seua afició per la música de piano. Li proporciona aliment i li regala el seu abric d'oficial, per a que Wlady no mora congelat.

En eixos moments arriben els últims dies de l'ocupació alemanya de la ciutat i l'exèrcit alïat l'allibera. El Wlady, al vore les tropes alïades, surt del seu amagatall dirigint-se a elles, pensant en la llibertat. L'encanonen, va vestit amb un abric alemany, i ell diu que és jueu. Si ets jueu, per què portes un abric alemany? La seva contestació és tan simple com: per no morir de fred.

Una peli imprescindible, dura, amb una fantàstica banda sonora i una excel.lent fotografia. Puntuació... 8 navelines!



Aquesta és per a tú, teta!

La chaqueta metálica del sargento de hierro

No, no m’he inventat cap pel·lícula (encara que a vegades me’n munte moltes), és que avui vaig a parlar de dos grans pel·lícules bèl·liques(Amb el permís d'Apocalipse Now, de la qual parlarem més avant...): El sargento de hierro i La chaqueta metálica. Aquestes pelis comparteixen, a part d’un titul amb gust a rovellat, una concepció particular del cine bèl·lic: centrar-se en els aspectes psicològics de la guerra, i dos sargentos cabrons que no paren de dir parides.

La primera, el Sargento de hierro, està dirigida i protagonitzada per Clin Isvud. T’asperes que en qualsevol moment ixca d’entre els tanques una bola de palla botant per ahi. O que es trobe a un Ho-xi-min d’ixos i el rete en duelo agitant els dits sobre la funda de la pistola amb música de mandolina de fons. Si es que quan te veus al vellaco de Clin posant ixa mirà d’afilaor cabrejat te l’imagines amb un sobrero de l’oeste, mastegant pebrella i el partixes el cul. La peli va, pos d’això, un sargento de ferro que adoctrina els seus reclutes al més pur estil magisteri franquista (Ojo, encara queden per ahí mestres que enyoren el règim. I inclús mestres de futurs mestres que enyoren el règim…) Hòstia… he relacionat al sargento de hierro en la professora de didàctica… (Açò ho he pensat o ho he escrit? És igual…) El cas és que al final la peli no té tan de transfondo, ni missatge, ni res. Es a dir, si que fa un lleu incís en la pressió psicològica dels soldats i la concepció de "líder", però al final es limita simplement a ser una peli bèlica com una altra. Tot i això, molen molt els comentaris que fa el vellaco als seus pollets i els cants que es curren quan estàn fent footing per ahi. Escolteu sinó, aquest collage:

La chaqueta metàlica (no sé on vaig llegir que el títol feia referència a la capa de metall que cobreix les bales) es més seria en el que es refereix a missatge i contingut i està dividia en dues parts. La segona part no és tan bona, però té lo seu: Un reporter de guerra que va per ahí amb un símbol de la pau dibuixat al casc i que es declara pacifista. Però centrem-nos en la primera, que és la que més mola: Un soldat dels marines, és putejat nit i dia pel sargent i tots els seus companys, amb insults, marginació i burles. Els fills de putes se’n passen una animalà amb ell. El recluta patoso (és així com l’apoda el sargent) va acumulant i acumulant ràbia poc a poc fins que acaba suïcidant-se al lavabo pegant-se una ascopetà a les angines. Heu vist el capítol ixe dels Simpson (dels vells) que l’ahuelo munta una guerra pa acribillar a Nelson? Pos hi han un muntó d’homenatges a aquesta pel·lícula. En aquesta pel·lícula han fet al sargento molt més cabró i franquista que el Clint. La puta veu del feixista se te clava en el timpà i acabes sentint en la teua pell l’angoixa i la pressió del pobre recluta patoso. Comproveu-ho sinó, a aquesta recopilació de frases: (En algunes et descollones prou)

Pot ser, estimat lector, la reacció et serà familiar… Qui no ha tingut mai una mare, un pare, un germà, un mestre, un encarregat, un "amic" o inclús una parella (hi ha de tot en el món) que impose a colp de crit la seua visió sobre la vida? Qui no ha odiat mai a una mare, a un pare, a un germà, a un mestre, a un encarregat, a un amic o fins i tot la seua parella (hi ha de tot en el món, torne a dir) mentre escolta un munt de crits i s’aguanta la ràbia?

La pròxima vegada que et senques així, dis-li al teu prójimo feixista: “Escolta rei/na, vols callar d’una puta vegada? M’estàs taladrant el timpà! Mira… he vist la Chaqueta Metálica, i si no vols que acabe pegant-me una escopetà a les angines calla’t d’una puta vegada i deixa’m existir en pau, estamos?!”