I al principi va crear... El Gabinete del Doctor Caligari. Dirigida per Robert Wiene a l'any 1919. La podem considerar com la primera pel.lícula de por de l'història del cinema, al ser la primera en incorporar el concepte de surreal i macabre a una cinta. L'història es sublime i digna d'equiparar a arguments tan enrevesats com Seven, The Game o Los Otros. Tot comença quan una fira s'instala a un poble aparentment tranquil. A la fira tenim lo milloret de la contornà: dones barbudes amb sis dits i puces, homes elefant, gegants i cabuts i tota clase d'anomalies fisíques que es solien dur als espectacles ambulants de Freek Show que es popularitzaren als Estats Units a finals del sXIX. I allí es troben els protagonistes; Caesar, el sonambulista, que ha estat 23 anys (tota la seua vida) dormint; i el doctor Caligari, capaç de fer despertar al Caesar per a que puga fer prediccions de futur als clients de la fira. Una serie de crims comencen a ocorrer al poble i es busca amb ansia l'assasí en serie, arribant a la conclusió de que és Caesar i van en busca d'ell i Caligari, i l'amic d'una de les víctimes va en la seua recerca fins que arriba dins un manicomi seguint al Caligari, i ací és on he de parar l'història.
Per a no dir ni una paraula en tota la peli, els actors estan tan ben caracteritzats i amb tan bona mímica que no et perds ni un mínim detall de que és cada cosa. L'ambientació es espectacular, creant verdaderes atmòsferes macabrísimes, amb uns decorats delirants, d'on segur que s'ha inspirat el mateix Burton, per a conseguir els mateixos efectes, casi 100 anys després, a l'espectador que crea el mateix Wiene al seu film. Inclús Caesar em va recordar un personatge creat per Burton, que després de vore-la, el reconeixereu. Jo hem vaig quedar molt sorpres amb la peli, no imaginava que a eixa época pogueren crear una peli capaç de transmetre i enganxar tant a l'espectador. Poc més us puc dir. Simplement, vegueu-la.
Este home és un comunista danés, que diu que vore una pel·lícula ha de ser com notar una pedra en la sabata, és a dir, que té una visió revolucionària i putejadora del cine, en el qual l'espectador passaria a ser víctima dels seus drames socials.
És conegut pel mode en que tracta als actors: Ell concep als actors com uns jornalers més, que tenen que currar-seu i no viure del cuento. Per això els posa a ratlla, que es guanyen els contractes milionaris a latigaes si fa falta. Ole tus huevos! A mi em pareix de puta mare. (De fet, quan va treballar amb Björk, aquesta va a jurar que en la puta vida tornaria a participar una peli.
Va firmar junt a dos directors més el Dogma95, que posa 10 regles per a fer les pelis, com a una crítica a l'aburgesament de la indústria. Açò del Dogma va començar com un experiment per a tres pelis de tres directors diferents, però ha influenciat molt en les seues creacions posteriors.
1. Els decorats no poden estar maquejats
2. Si vols posar música en la peli, que el músic toque mentre es grava. Res de música afegida.
3. La peli s'ha de rodar càmera al llom, rés de plataformes i tècniques modernes. Si la imatge tremola, dóna igual, queda més Dogma. És a dir, quan més parkinson tinga el càmera millor. (Aquesta és una característica important de les pelis Dogma, on la càmera està tremolant en plan La Bruja de Blair durant tota la peli.)
4. Prohibit utilitzar focos pa la iluminació. Com a molt un flexo damunt la càmera.
5. Per supost, ni parlar-ne d'efectes especials. Tampoc es poden fer pelis en blanc i negre pa que parega més de culte.
6. Res de morts ni armes (Xe, en lo divertits que són.)
7. En el transcurs de la peli, no es pot canviar ni de temps, ni d'espai. És a dir, la peli ocorre ara i aci.
8. La peli no pot ser de cap gènere. (Com a molt drama)
9. S'ha de rodar en 35mm. (Si es doneu conter tota la llista és una justificació pa fer pelis barates)
10. El nom del director no apareixerà en la peli.
Weno, aquesta llista pot pareixer un poc carca. Però la majoria dels punts se'ls boten. Sense anar més llunt, la primera peli que vaig vore del Dogma (Los idiotas) Començava diguent LARS VON TRIER PRESENTA , i amb música de fons, o siga que...
D'este vos recomane en especial 3 pel·lícules:
Idioterne - Los idiotas - 1998
Un grup de penjats que viuen a una comuna es dediquen a fer-se passar per una associació de retrassats mentals, assistint a llocs públics, o inclús entre ells, quan estàn a la comuna. Al llarg de la peli, els personatges van argumentant el perquè d'aquest comportament tan entranyable que els més curts de mollera enseguida catalogarien de "políticament incorrecte" sense vore la contundent crítica al sistema que hi ha darrere, fent un símil amb la puta carassa de gilipollas que a alguns se'ls queda quan interaccionen amb minusválids o deficients mentals. (Una mescla entre falsa compassió, mig somriure i ganes d'eixir d'una situació incòmoda.) La peli és transgressora a tope: Diàlegs rabiosos contra l'amodorrament de la classe mitjana, explícites escenes pornográfiques (Increïble l'escena de sexe autista), i moments extremadament dramàtics. Esta peli la recomane a tot el món. És entretinguda, et fa pensar... traure les teues pròpies conclusions... Molt bona.
Aci teniu una espècie de trailer:
Dancer in the dark - Bailar en la oscuridad
Esta està prou be també. És un mig-musical, protagonitzat per la cantant danesa Björk, que a etsa peli fa un paper realment entranyable i les cançons estàn de puta mare. La trama presenta moltes característiques del drama social de Von Trier: Una jornalera comença a tornar-se cega fins a perdre completament la vista. Aleshores, es refugia al seu fill, fugint de la resta del món, que són tots uns fills de putes(La misantropia de Von Trier). També inclou una crítica a la justícia americana.
Tràiler:
I esta ja és la puta canya. És la primera d'una trilogia que li pega un bon puro a la societat descervellada dels Estats Units, i que constarà d'aquesta, una segona part que es diu Manderlay, que va eixir l'any passat i una tercera que es diu Manhattan, o Washington, no me'n recorde, i que supose que no tardarà molt en eixir. Aquesta peli també és una exposició de sana misantropia i una crítica al sistema capitalista i a com les bones persones sempre són les més putejaes en aquest sistema de psicópates, a més, conta amb la genial i fotogènica participació de Nicol Kidman, que dius Ola que mèl, damunt de que està com un tren, participa en projectes independents europeus de baix pressupost, compromesos en la lluita intel·lectual contra el sistema.
En aquest tràiler de Dogville, pugueu arribar a veure fins a quin punt de filldeputisme arribava el Von Trier en els rodajes...
Hui anem a parlar de la curiosa faceta oculta de l’aclamat director Peter Jackson. Es tracta de les seues primeres pel·lícules, unes autèntiques joies de serie-B fetes amb un pressupost pèsssim. El resultat és extremadament friki: comèdies gore plenes de ketchoup pa donar i vendre, braços i cames volant, ferides viscosament fastigoses – que es pareixen prou a la nova carn de Cronenberg, de la qual parlarem mes avant -, diàlegs banals, cadavers mutilats, deformacions físiques…
Mal gusto - Bad taste 1987
Aquesta va ser la primera peli que va fer el director de la trilogia de El Señor de los Anillos, qui, en aquesta peli, fa dos papers a la vegada.
Va de uns extraterrestres que invadeixen un poble, a Nova Zelanda. Els extraterrestres han pres forma humana, la única forma de distinguir-los és que duen camises blaves de botons. Encara que al final acaben prenent la seua forma original, que és una màscara de goma prou cutre. Els protes són uns paramilitars que el govern americà envia per a acabar amb els extraterrestres.
Aquesta peli és una autèntica joia. És la cosa més roïn que m’han tirat a la cara. Tan, tan roïn, que es gira la tortilla i és converteix en una meravella de peli. És com eixos xistes absurds que fan risa de lo roïns que són. Els canvis de plànol són dignes del Movie Maker (En plan redolí que es fa xicotet i coses d’ixes) I hi han un munt d’interminables escenes de persecució amb la típica música roïn dels anys vuitanta de fons (Una mescla entre Locomia i la BSO de Mc Guiver), que la majoria de vegades no li pega amb l’escena. Ara, no ix ni una tia en tota la peli.
Van tardar quatre anys en rodar-la ja que rodaven els caps de setmana. I tots els personatges són amics i familiars de Peter Jackson. El pressupost final va ser d’onze-mil dòlars. Que s’apeguen a roda Saw i Hostel. A aquest video podeu veure les millors animalaes i els dos papers que fa Peter Jackson: El tio que està pegant-li culleraes a un crani destrossat i el de les ulleretes.
(No recomanable per a estomacs sensibles)
Tu madre se ha comido a mi perro - Braindead 1992
Esta peli la vaig vore de ressaca, i després de dinar. Vaig estar a punt de vomitar-me damunt varies vegaes. Això si, m’ho vaig passar de puta mare mirant-la. Pa mi que és la peli més gore de totes les pelis gore de serie B. I el partixes el cul… de lo mal feta que està. Però te el seu encant nostàlgic i còmic a part iguals. La trama és bastant simple, però a vegades fa risa de com de desconcertant és el seu plantejament: Un mico d’una illa-calavera – que està fet en efectes especials d’ixos de l’any de la picor, en plan plastelina rara que es mou - té un virus molt raro. Uns exploradors l’agafen amb una gàbia i se l’emporten al zoo. Un dia se’n van el prota i la novia al zoo, i sa mare els persegueix –perquè és la típica mare que no dixa fer res al seu fill- i, mentre els espia, el mossega el mono, s’infecta i es fa zombi, i un dia va la novia a vore el prota a sa casa amb un pastor alemany, i sa mare es menja el gos com si fóra un pinxo moruno. A partir d’ahí comença a infectar-se penya, hasta que mig poble és zombie i es fa la matança final, amb una segadora. Sinó la més, una de les escenes més gore de la història del cinema
(Aixina que, si tens l’estómac sensible, no és molt recomanable…)
Aquestes dues pelis són ideals per a veure amb els col·legues, amb unes cervessetes i uns porrets si es dona la ocasió.
No tenen puntuació, perquè sería baix zero. Són en plan menció honorífica o ninot indultat.
I be, la resta de la història d’aquest home ja la conegueu tots: La trilogia del señor de los anillos, el re-make de King Kong… i ara està preparant la del Hobbit.
(ADVERTENCIA: Es recomana llegir aquesta entrada baix els efectes de la marihuana o algún estupefaent similar)
Aquest home, que pareix que tinga un tsunami en el monyo, és un puto geni. Repetisc: Un puto geni.
El seu cine es podria resumir en açó:
Una espiral. .Una puta espiral.(Ojo, l’adjectiu “puta”, en aquest cas, no és pejoratiu. Tot al contrari.)
El seu cine es basa bàsicament (valga la redundància) en un surrealisme extrem i es centra en tot allò oníric, inconnexe i estrany, sobretot tot allò que té a veure amb els laberints del subconscient… Se’l pot acusar de pretenciós, ja que el seu cine està ple –però ple- d’elements simbòlics que, a simple vista pareixen inconnexos – a vegades ho són – però que, entrellaçats, fan un TOT. Per tant, el seu cine es pot relacionar amb la psicoanàlisi que, tot i ser una tècnica ja anticuada, encara té un cert encant que, barrejat amb l’art, pot donar resultats molt bons, no? Mireu sinó l’obra de Dalí, o Hitchcock (o com s’escriga).
Per tant, són pelis que es poden vore de dos maneres: Fumar-te un porro i apalancarte davant els contínus estímuls psicodèl·lics, gaudint de la fantasia estètica i ambiental i recreante en un context macabre i absurd, ambientat en música i estètica dels anys 50. En aquest sentit, jo crec que les pelis de Lynch, a banda del Yellow Submarine dels Beatles, és la millor opció audiovisual per a un bon cego de brossa. La segona es agafar paper i boli i jugar a ser psicoanalista. Et curres un poc l’acent argentino i et poses a fer anotacions com si la peli fóra un pacient contante els teus somnis. El resultat pot ser abrumador.
Conclusió: Si tens la osadia de voler entendre una película de Lynch, has de veure-la almenys… jo que se… cinc vegades?
Anem a repassar un poc les seues pelis més rallaores… Comencem pel principi…
Eraserhead – Cabeza borradora. 1977
Quan Stanley Koubrick – que posava a parir als seus actors, quasi torturant-los, pa que la puta peli eixira be– estava rodant El Resplandor, va fer un passe d’aquesta pel·lícula – d’assistència obligatoria – per a mostrar al repart com havien d’actuar els actors d’una vertadera peli de por. L’argument és que una parella té un fill molt estrany en forma de cuc. Ja està, ahí està tota la trama. Tot lo demés són plànols surrealistes… pollastres fregits que sagnen… visions horroroses… un escenari en miniatura darrere el radiador… on canta una dolça xica amb un moflete extremadament unflat… es pugueu imaginar la resta… més o menys, no?
Puntuació: 8 Navelines. (És una peli referent i paradigmàtica)
Blue velvet – Terciopelo azul. 1986
Aquesta peli ja té un poc més de trama. Està protagonitzada per… com li dien… ixe de Twin Peaks (que, per cert, també és de Lynch)… xe si… ixe. Resulta que un dia està passejant al gos per un caminal i es troba una orella tallà en l’horta. Si, una orella arrancà plena de formigues (en homenatge a Un Chien Andalou). Total que va investigant, investigant, investigant… i això. A aquesta peli ja va vegent-se l’estil de Lynch: atmòsfera macabrai música dels anys 50. Diàlegs inconnexos, personatges esperpèntics.
Puntuació: 5 Navelines. Està be, però no és pa tant.
Lost highway – Carretera perdida. 1997
Esta peli també és l’hostia. Un saxofonista impotent i la seua despampanant dona viuen a una casa de lujo en un distrit de lujo, tot de lujo, sobretot la dona. Comencen a rebre cintes de video que són gravacions d’algú que entra a sa casa en una camara. Total que el saxofonista desperta aturdit a la càrcel i es dona conter que ha trossejat a la dona com si fora un palito Pescanova. De repent, comença a fer-li mal el cap, i a mitan peli es transforma en un atre. O siga, en una atra peli. El que està tancat en la presó es un altre completament diferent, que té records traumàtics d’unes coses que no ha viscut, i la despampanant dona d’abans ara és un altre personatge que no té res a veure. Es com si hagueres alquilat una peli sense revobinar. En esta peli Lynch juga amb nosaltres, fent el temps, no paral·lel, sinó més be paralelepípede, és a dir, semi-paral·lel. Dimensionalment linial, pel que fa a la percepció, i proporcionalment inconnexe, pel que fa a la dimensió. (Agarrateu com vullgues).
Puntuació: 7 Navelines.
Ens quedem amb aquest cameo de Marilyn Manson i Twiggi Ramirez amb la veu del de Rammstein:
Mulholland Drive. 2001
Aquesta és la peli més psicoanalista de Lynch. En plan tot està relacionat encara que parega arbitrari. La més ideal per a fer allò de jugar a ser psicòleg, perquè, les relacions que fa aquest home entre el subconscient, macabre i surreal, amb la realitat és… doncs això, lynchiano. Això si, esta peli s’ha de vore encara més vegades per a entendrela… unes 17, o per ahí. (Les escenes lèsbiques no tenen pèrdua)
Puntuació: 8 Navelines
Sens dubte la millor escena de totes és la del club Silencio:
Inland Empire. 2007
I esta ja es la repera. Està calenteta encara, és de l’any passat. Es una remescla de totes les anteriors pel·lícules. És LA PELÍCULA. (Això que està rodada en càmera digital). Este home, després de fer aquesta peli, deuria pegar-se un tir al cap. Ojo, possitivament. Vull dir, després d’açò, no ha der fer res millor, que es jubile ja. Ara, si intentes vore esta peli en plan psicoanalista… buff… dura tres hores i mitja i és molt – molt – dura, en el sentit de seguir-li el ritme (ritme? quin ritme?) i estar concentrat. L'estructura - per que no sé si dir història- va del procés de descomposició psicològica d'una actriu a Hollywood, i l'objectiu de Lynch és transmetre'ns aquesta sensació de desconcertant angoixa esquizofrènica. Home, alguns simbolismes si que es poden pillar be, però, nose... jo la vaig vore en plan cego de brossa i a flipar. Es com... com si estagueres contemplant una obra d’art. Una puta obra d’art abstracte.Aci teniu el trailer. No es penseu que és un d’eixos tràilers que després veus la peli i et decepciona: Tota la peli és aixina. Es com un tràiler de tres hores i mitja i ho te tot: Surrealisme, escenes macàbres, crítica social, crítica a la indústria del cine, meta-cine (és a dir, donar-li pistes a l’espectador de que en realitat és una peli), temps paralelepípede, una coreografia de prostitutes amb música dels anys 50, tot totototototiiiide. Absolutament tot. El súmmum.
Per això li done a aquesta pel·lícula una puntuació de 10 Nevelines, perquè per a mi és la puta perfecció feta pel·lícula, tenint en compte el meu criteri difús i transtornat, i el factor altament influent que és el fet d'haver-la vist fa poc.
Si estàs boig, aquesta pel·lícula t’encantarà. Si no ho estàs, et transtornarà, i la segona vegada que veges alguna peli de Lych, t’encantarà. Bueno, això passa amb totes les seues pel·lícules. D'aquesta pel·lícula, em quede amb el ball de les prostitutes imaginàries:
El Necronomicón de Lovercraft advertia en la primera pàgina, molt seriosament, que tot aquell que començara a llegir-lo tenia una possibilitat molt alta de tornar-se boig. Jo crec que David Lynch podria fer el mateix al començament de les seues pel·lícules.
Ara el Lynch ja està vellet i senil, i es dedica a dir per ahí que la solució per al conflicte d’Orient Mijà és dur un muntó de missioners de la meditació trascendental (una espècie de filosofia semi-religiosa –en plan ioga-) per a crear acadèmies de meditació. Bueno… Es lo que passa sempre quan els genis es fan vells i són famosos: Traslladen el seu ingeni a l’opinió pública i la vida política, normalment cagant-la i fent el ridícul… Però be… Sempre ens quedaràn les seues pelis…
Açò va agafar per moments un tó més seriós, ja que vaig a parlar d'una de les pelis que més ma emocionat dels últims temps. El Pianista, dirigida per Roman Polansky i amb una magnífica interpretació d'Adrien Brody (el novio de la Pataky) fent el paper d'un prestigiós pianista jueu, Wladyslaw Szpilman, el Wlady pals amics, que es veu atrapat a un getto jueu de Varsovia, on treballaba tocant a un localet i a la ràdio. A mesura que la guerra avança, la vida al getto es fa mes dura, i les intrusions dels soldats de l'exèrcit nazi més freqüents i dures, sense tindre en conter l'edat, sexe o estat físic del jueu que tenien davant. Un dels moments que més m'inpacta de la peli és quan entren els alemanys a un pis del getto u demanen a tota la gent que esta sopant al menjador que s'alcen, i heu fan tots excepte el iaio de la familia que va en cadira de rodes. I simplement per això i la prepotència amb que l'exercit alemany actuava al getto, el llencen pel balcó.
Els jueus són empleats a fàbriques on treballen per als alemanys i va passant la guerra, fins que Wlady es troba tot sol, vivint a un pis que li cedeix un amic, fins que la guerra arriba a eixa zona i es veu obligat a sobrebiure del menjar que troba a les escombreries o abandonat a les vivendes derruides, amb la por sempre al cos, ja que no sap si en algun moment el trobara l'exercit alemany o que.
Eixa era la rutina a la vida del protagonista, fins que un dia es troba de front, dins les runes d'una casa amb un oficial alemany, el qual en conter de delatar-lo, crea un vincle d'amistat amb ell, a causa de la seua afició per la música de piano. Li proporciona aliment i li regala el seu abric d'oficial, per a que Wlady no mora congelat.
En eixos moments arriben els últims dies de l'ocupació alemanya de la ciutat i l'exèrcit alïat l'allibera. El Wlady, al vore les tropes alïades, surt del seu amagatall dirigint-se a elles, pensant en la llibertat. L'encanonen, va vestit amb un abric alemany, i ell diu que és jueu. Si ets jueu, per què portes un abric alemany? La seva contestació és tan simple com: per no morir de fred.
Una peli imprescindible, dura, amb una fantàstica banda sonora i una excel.lent fotografia. Puntuació... 8 navelines!
No, no m’he inventat cap pel·lícula (encara que a vegades me’n munte moltes), és que avui vaig a parlar de dos grans pel·lícules bèl·liques(Amb el permís d'Apocalipse Now, de la qual parlarem més avant...): El sargento de hierro i La chaqueta metálica. Aquestes pelis comparteixen, a part d’un titul amb gust a rovellat, una concepció particular del cine bèl·lic: centrar-se en els aspectes psicològics de la guerra, i dos sargentos cabrons que no paren de dir parides.
La primera, el Sargento de hierro, està dirigida i protagonitzada per Clin Isvud. T’asperes que en qualsevol moment ixca d’entre els tanques una bola de palla botant per ahi. O que es trobe a un Ho-xi-min d’ixos i el rete en duelo agitant els dits sobre la funda de la pistola amb música de mandolina de fons. Si es que quan te veus al vellaco de Clin posant ixa mirà d’afilaor cabrejat te l’imagines amb un sobrero de l’oeste, mastegant pebrella i el partixes el cul. La peli va, pos d’això, un sargento de ferro que adoctrina els seus reclutes al més pur estil magisteri franquista (Ojo, encara queden per ahí mestres que enyoren el règim. I inclús mestres de futurs mestres que enyoren el règim…) Hòstia… he relacionat al sargento de hierro en la professora de didàctica… (Açò ho he pensat o ho he escrit? És igual…) El cas és que al final la peli no té tan de transfondo, ni missatge, ni res. Es a dir, si que fa un lleu incís en la pressió psicològica dels soldats i la concepció de "líder", però al final es limita simplement a ser una peli bèlica com una altra. Tot i això, molen molt els comentaris que fa el vellaco als seus pollets i els cants que es curren quan estàn fent footing per ahi. Escolteu sinó, aquest collage:
La chaqueta metàlica (no sé on vaig llegir que el títol feia referència a la capa de metall que cobreix les bales) es més seria en el que es refereix a missatge i contingut i està dividia en dues parts. La segona part no és tan bona, però té lo seu: Un reporter de guerra que va per ahí amb un símbol de la pau dibuixat al casc i que es declara pacifista. Però centrem-nos en la primera, que és la que més mola: Un soldat dels marines, és putejat nit i dia pel sargent i tots els seus companys, amb insults, marginació i burles. Els fills de putes se’n passen una animalà amb ell. El recluta patoso (és així com l’apoda el sargent) va acumulant i acumulant ràbia poc a poc fins que acaba suïcidant-se al lavabo pegant-se una ascopetà a les angines. Heu vist el capítol ixe dels Simpson (dels vells) que l’ahuelo munta una guerra pa acribillar a Nelson? Pos hi han un muntó d’homenatges a aquesta pel·lícula. En aquesta pel·lícula han fet al sargento molt més cabró i franquista que el Clint. La puta veu del feixista se te clava en el timpà i acabes sentint en la teua pell l’angoixa i la pressió del pobre recluta patoso. Comproveu-ho sinó, a aquesta recopilació de frases: (En algunes et descollones prou)
Pot ser, estimat lector, la reacció et serà familiar… Qui no ha tingut mai una mare, un pare, un germà, un mestre, un encarregat, un "amic" o inclús una parella (hi ha de tot en el món) que impose a colp de crit la seua visió sobre la vida? Qui no ha odiat mai a una mare, a un pare, a un germà, a un mestre, a un encarregat, a un amic o fins i tot la seua parella (hi ha de tot en el món, torne a dir) mentre escolta un munt de crits i s’aguanta la ràbia?
La pròxima vegada que et senques així, dis-li al teu prójimo feixista: “Escolta rei/na, vols callar d’una puta vegada? M’estàs taladrant el timpà! Mira… he vist la Chaqueta Metálica, i si no vols que acabe pegant-me una escopetà a les angines calla’t d’una puta vegada i deixa’m existir en pau, estamos?!”
Tim Burton, n'ascut en sa casa per l'any del jo que sé. Va començar com a dibuixant d'una empresa d'ultracongelats que es deia Walt Disney, allà pels 80. Dibuixaba una serie que anava d'ardilles i no eren Xip i Xop. Va demanar un presupost as jefes pa fer un curt, que mai va ser publicat, per que el consideraren masa jeavy pa xiquets, va ser el curt Frankenweenie, d'un gos que es mor i un xiquet el resusita com a Frankestein. El seu primer curt animat va ser Vincent, un homenatge a Vincent Price si no recorde mal. A meitat dels 80 fa el seu primer llarg, La gran aventura de Peewe, que era el Milikito d'allà Estats Units. Avise que la peli te posa nervios els 15 primers minuts una animalà fins que t'acostumes al Peewe. Ahi ja es podia observar l'atmosfera surrealista que sempre ha envoltat al director, mescla entre macabrisme i infantesa, un mon propi i irrepetible.
A partir d'aci casi tot ja son pelis llargues, que anire enunciant sense un ordre cronològic correcte, ja que el nostre estil no és visitar altres pàgines per informar-mos com toca. Na fet una animalà. D'animació amb la tècnica esta d'stop and nosequé ne te tres, que són La Novia Cadaver, basada en un conte rús; Pesadilla antes de Navidad, que és la primera que va fer d'aquesta guisa; i una més sentimentaloide que va d'un xiquet orfe, James y el Melocoton Gigante. De les "normals" podem començar per Eduardo Manos Tijeras, on apareix el seu actor fetitxe, el Jonny Deep (Joanet el Fondo pals amics). Na fet un parell de Batman, ahi supergòtiques. Big Fish (pa mi de les millors) amb Ewan McGregor. Te un altra rareta que és la de Sleepy Hollow, que van tallant caps per ahi. Esta també de director en Ed Wood, tot un homenatge a les pelis de Serie B. Ja després ha fet la de Charlie i la fabrica de xocolate, on els umpa lumpa ixos me posen nerviós. Sé que me deixe alguna peli perduda per ahi, per és lo que te. No vos parle del Planeta de los simios perque ahi l'home va fer lo que va poder, però el remake pa mi es prou femer. L'original era massa bona per a poder fer algo que se li acostara.
Ara, esta el tio apunt d'estrenar, crec q pa maig, una que és rollo musical on surt el Deep, i si la vista no m'anganya, crec que esta fent-ne un altra d'animació. Açò últim no se si es cert, però crec que meu va dir una amiga l'altre dia el café.
Ara ve el punt friki total. Tim Burton te per ahí una serie d'animació de episodis de uns tres minuts, que són el Mon d'Stainboy (el xiquet taca), personatge extret del l'únic llibre de poemes de Burton, La Melancólica Muerte del Chico Ostra, que recomane llegir si el trobeu en versió original (anglés).
I de moment ja teniu prou!
PD: Recollons, que se m'oblidaven Beatlejuice i Mars Atacs! Ale, bo!
Pós bé, vaig a parlar-vos de la sexelògia d'Star Wars (sexelògia = 6 flims) per damunt damunt.
Tot comença en una galaxia allà a fer la mà, on tot era molt bonico i la gent anava a la taberna a fer-se xupitos de coses blaves, hi habia una princesa amb dos ansaimaes en les orelles, uns caballers Jedi que eren rollo la taula redona del rei Arturo i robots de protocol que feien de criats.
Però com en política rés és el que pareix, hi habia un senador roín que li dien Palpatine, que va començar a untar a caballers Jedi i els va fer malos portant-los al lado oscuro de la fuersa, i es feien anomenar caballers Sith. I comencen a pegar-se de bascollaes entre ells, al principi estan bons i roïns tots a una, els bons son el ki Guon Jin ixe, l'Obi Wan Kenobi i lloguen a un xiquet que te un exces de milicronianos d'ixos, que son una espècie d'hormones Jedi, que li diuen Anakin Skywalker, que es el que marca el cotarro de tota la saga. Pos entre rinyes a espasa i mariconaes, el Anakin se mos fa major i comença a notar el lado oscuro de la fuersa en si mateixa (sexe, drogues, alcohol, programes de Punset, etc) i el gran mestre Yoda el guipia, i no se'n refia masa d'ell. Lo que passa que com l'Anakin és un untat del Palpatine pos va agafant poder en el mon este de la farandula Jedi. L'Anakin s'enamora de la princesa, fan el sexo i tenen una criatura. I l'Anakin comença a tindre pors i rencors i ahi està el perquè de tot!!! Un Jedi no pot amar, ni sentir ni odiar. Es com un flare pero en espasa laser. Ahi estan renyint els caballers Jedi al costat dels soldats clon i els wookis ixos (els xiwakes peluts) contra robotets, hasta que en l'episodi 3, que és el de la vengansa de los sith, que es la sexta peli que es va rodar, pos l'Anakin es cau a un volcan i es crema tot, i pa no morir me'l restauren a parxes (pert un braç en la peli anterior l'home) i es converteix en Darth Vader (Vader el fosc). I s'acaba la primera trilogia.
La segon trilogia és ja la clàsica. Han passat uns 20 anys desde que tenim al Darth Vader, que s'ha fet promotor de vivendes galàctiques i esta ahi fent una zona resdencial que és l'Estrella la muerte. Apareixen nous personatges com Han Solo, la princesa Leia i el Luck Skywalker. Este últim és el fill bastardo de Darth Vader, que s'apropiat dels soldats clon, que ara son malos. I estan atra volta renyint els Jedi i els Sith, pa conseguir l'egenomia de la galaxia. El Han i el Luck és volen ventilar a la Leia, pero el Han que ha sigut Indiana Jones i Bladeruner, com es mes ways, se la lliga primer. I pa colmo el Luck s'entera de que la tipa es germana d'ell. I se me posen a renyir contra l'Imperio i el Luck es fa Jedi, i trenquen els bungalobs de l'Estrella la Muerte, pilotant X-wings, B-wings i I-wings (açò és el toc tècnic del comentari) i renyint pel mon Luck perd un braç que li talla son pare, que resulta que és Vader el fosc, que damunt li diu qué es son pare i que no el vol. Els més avispats s'hauran donat conter fa rato, per que tenen el mateix apellido. I passen dos pelis aixina, on apareixen atra volta els xewakes ixos peluts, i també uns ninotets graciosos q son els Ewoks, i el Padrino que és Java el Hut, creador d'un llenguatge de programació. I en la tercera rebenta tot, i el Darth Vader, en l'agonia és reconcilia amb el fill i es lleva la mascara, i Jan i Leia tenen xiquets, C3PO consegueix ser ensamblat com deu mana i R2D2 monta una tenda de reparació de radios i teles.
Lo bo es que tot açò no acaba ací, per als més starworeros dir-vos que si el tio Lucas vol queden tres pelis per fer encara on apareix la filla de la Leia, Mara Skywalker, després hi han una serie de dibuixos que conten les Guerres Clon, que és el que passa entre les tres primeres pelis i les tres últimes. I que s'esta fent una peli en 3D també. Però tot açò serà en una galaxia, molt molt allà a fer la mà.
Per a mi la seua millor peli és El dia de la Bestia, i també el millor film espanyol de la passada dècada, ja que estem. La peli va d'un retor madriler que descobreix que l'anticristo naixerà el dia de nochebuena de 1995 a Madrid, i es dedica a fer tot el mal que puga per a vendre-li l'ànima al dimoni i poder evitar el naixement. A mi em pareix genial, un triller satànic made in spanish, amb tots els topicasos exagerats, i plé d'un bast humor negre que acaba rosant la psicopatia. Aquesta peli està ambientada en nadal, i és ideal per a veure en aquesta época, ja que ofereix una visió tenebrosa i deliciosa d'aquesta época plena de falsedat
Alex de la Iglesia sempre fa una critica feroç a la classe mitjana espanyola a totes les seues pel·lícules, exagerant patètiques escenes qüotidianes i elevant-les a macabra obra d'art.
Fixeu-se sinó en aquesta escena de "Crimen ferpecto", on el protagonista se'n va a sopar a ca la sogra. Un sopar a una típica família espanyola de classe mitjana:
A més, té un gran talent per a barrejar escenes sàdiques i macabres amb música dolça i entranyable, fent que te s'aborronen els collons:
A "Acción Mutante", a l'escena de la boda, ix uno d'una tortà gegant i fa una matança, tirotejant a tots els assistents a ritme de Aires de Fiesta de Karina.
A "El dia de la bestia" hi han vàries. Quan un personatge entra a un supermercat a comprar i es troba que tots els treballadors han sigut assassinats per un grup de ultres. El personatge passa dels cadàvers, dessangrats contra els escaparates, mentre sona Noche de Paz. Després està la matança de la cabalgata de reis, on un satànic Santiago Segura dispara als reis amb una escopeta a ritme de villancico, també.
A "Muertos de risa", al començament de la pel·lícula, els protagonistes moren pegant-se tirs mútuament en un show de prime-time en directe, mentre tot el públic riu i aplaudeix.
A "Crimen ferpecto", el prota incendia un centre comercial mentre mira sàdicament cap a la càmera i sona també un villancico.
Totes aquestes escenes estàn dirigides amb un sadisme encantador, que s'ha convertit en la marca d'Alex de la Iglesia.
Cine espanyol, fet per psicòpates, per a projectes de idem.
Xè tu... el cine... el cel·luloide... la gran pantalla... la llanterna màgica... el cine, tu... el cine. El cine ens fa plorar... ens fa riure... ens fa tenir ereccions... fa que se'ns aborronen els collons quan sentim nomenar alguna peli que ens ha marcat... i es que el cine és molt gran... Per això Jordiet i jo ens hem decidit a fer un blog, i fer-vos un anàlisi exhaustiu d'aquelles pelis que de veres ens han marcat i ens marcaràn. Aquest blog en un principi anava a titular-se L'OU ESQUERRE d'STALLONE... despres vam pensar en EL SOBACO d'ET. Després vaig pensar en LA MAMELLA ESQUERRE D'EMMANUELLE, però al final he posat LA NAVELINA MECÀNICA, que crec que s'apropa més a l'estil d'aquest blog. Si algú de vosaltres té vocació cinèfila i vol col·laborar, sols ha de deixar-nos un comentari.
