Salò, o los 120 dias de Sodoma

Aquesta pel·lícula està basada en la novela homònima del Marqués de Sade escrita en 1785, que tracta de la reunió de quatre llibertins y la resultant formulació d'un pla per a ocupar 120 jornades amb els més inimaginables excessos sexuals, i violents.

Els quatre adinerats pervertits es tanquen en un castell durant cinc mesos junt a un grup de víctimes i còmplices. La seua intenció és la d'escoltar històries de depravació de quatre veteranes prostitutes, les quals inspiraràn a cometre similars actes amb les seues víctimes. Sade exposa de forma crúa i grotesca la corrupció a la qual porta l'excés i abús de poder, aspectes que denúncia en les seues obres i que forma part dels ideals del moviment de la Il·lustració.

Pero la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini es desenvolupa en la República de Salò, entre 1944 i 1945, en el nord d'Itàlia, durant l'ocupació feixista dels nazis.

Pasolini adapta al Marqués de Sade amb tota crudesa i amb la major llibertat amb la qual un creador s'ha dotat a sí mateix mai, desdibuixant les fronteres convencionals i cinematogràfiques que defineixen erotisme, pornografía, llibertat d'expressió, sadisme, provocació i degradació humana. No apta per a tots els estomacs, la cinta hipnotitza a qualsevol cinèfil sense prejudicis que faça un esforç per entendre l'univers i les línies del llenguatge del director d'aquest film, que rebosa qualitat artística.

La película està dividida en quatre segments aproximadament paral·lels amb l'Infern de Dante: l'Avantinfern, el Cercle de les maníes, el Cercle de la merda i el Cercle de la sang.

Els quatre feixistes, (el President, el Duc, l'Obisp i el Magistrat) es casen amb les seues filles en un ritual llibertí abans de manprendre el projecte pervertit: Segrestar amb l'ajuda de diversos col·laboradors a divuit joves (nou homes i nou dones) i conduir-los a un palau amb quatre ex-prostitutes, també col·laboradores, la funció de les quals serà contar les històries que excitaràn els homes poderosos, que aleshores explotaràn sexualment i sàdica les seues víctimes.

La pel·lícula presenta tres dies trascorreguts al palau, temps durant el qual els quatre feixistes van executant les cada vegada més aberrants tortures i humiliacions per al seu propi plaer. En una de les escenes més infames de la película, una jove és forçada a menjarse la merda del Duc. Després, a la resta de les víctimes se les ofereix un dinar gegant de merda humana. Al final dels tres dies, les víctimes que van decidir no col·laborar amb els agressors i les filles dels mateixos son assassinades de diverses i espantoses formes: violades abans de ser assassinades, degollades, penjades, marcades amb ferro cremant al penis i els mugrons així com extirpades d'ulls i llengües. Les víctimes que sí han col·laborat, amb la condició de que continúen fent-ho, son conduïdes amb els agressors a Salò.

Aquesta pel·lícula va convulsionar tota la societat italiana amb la seua estrena - principalment per la minoría d'edat de la majoría d'actors i actrius, que per la seua part no van eixir en cap altra pel·lícula després d'aquesta - i va fer que el director fóra objecte de nombroses amenaces de mort i presions de tot tipus, fins i tot polítiques.

Després del rodatge, Pasolini va morir, en circumstàncies encara no del tot aclarides, a mans d'un jove marginal, que el va atropellar amb el seu propi cotxe a la eixida d'un balneari. Durant les primeres investigacions, les declaracions del pressumpte assassí sobre el mòbil de la mort remeten a una proposta per a mantenir relacions sexuals per part del director. Aquestes declaracions no van convéncer a tota Itàlia i sempre van surar en l'ambient teoríes de que certes persones poderoses del govern dessitjaven veure mort al director degut a les dures crítiques que feia contínuament a través de les seues películes, llibres i discursos polítics.

Siga com siga, la controvèrsia al voltant d'aquesta pel·lícula arriba fins a hui dia, amb molts elogis per la seua intrepidesa en contemplar allò impensable, mentre que altres la condemnen rotundament per ser poc més que una pretenciosa película d'explotació.