dimarts, 24 de novembre de 2009

Gus Van Sant

Una obra expressament homosexual que no recorre al melodramatisme mainstream de Brokeback Mountain, ni als clixés humorístics del primer Almodòvar, sinó que intenta abordar la temàtica homosexual des d’una visió més seriosa (Em venen al cap, per exemple, Stonewall i Milk), es pot trobar amb diversos tipus de reaccions en l’espectador: El rebuig del conservador reaccionari, o un airòs “Conta’m alguna cosa que no sàpiga” entre aquells espectadors de mires més llargues, trobant tan sols l’acceptació en la recreació i reafirmació del públic homosexual, tancant-se així en el culte i la recurrència monotemàtica. Gus Van Sant tan sols té un parell de pel·lícules expressament homosexuals (Mala noche i Milk), però en totes les seues pel·lícules introdueix alguna referència gai, procediment que s’ha convertit en una espècie de signatura (El bes a la dutxa d’Elephant, el polvo dels amics de Kurt Cobain a Last days… i jo també incluiría l’exageradament extraordinària bellesa dels adolescents que protagonitzen molts dels seus films. Gus Van Sant autorreferencia aquesta emprenta al debat que hi ha a una aula de l’institut d’Elephant, en el qual els alumnes debaten sobre la visibilitat gai, i fins a quin punt és necessari airejar la condició sexual de cadascú - en el cas de l'autor, estrapolar-la a l'obra sense que eclipse el missatge).

La seua òpera prima, Mala noche, envolta l’homosexualitat d’un cert aire decadent, marginal i fatalista: Prostitució, drogoadicció, delinqüència i mort envolten una història que en el seu nucli alberga una reflexió sobre la incomunicació, reflectida en la relació dels dos personatges principals. A aquesta pel·lícula, a banda de l’escena homoeròtica més subtil que he vist mai, podem veure també com ja va albirant-se l'excessiva llargària dels plànols, que més avant (a l’anomenada Trilogía de la mort) esdevindrà una altra de les marques de la casa.

A Drugstore Cowboy profunditza més amb el tema de la drogoadicció, de la mà d’una colla de joves ionquis que calmen el seu mono atracant farmàcies (“Cuando estoy drogado soy consciente de que soy un milagro de la naturaleza”). Destacable i entranyable l’aparició de l’escriptor William S. Burroughs, vell i encorbat ja com una de les seues múltiples al·lucinacions, fent de rector i introduïnt un monòleg propi en el guió que parla sobre la seua lúcida i encertada teoria conspiranòica sobre el control governamental i el tràfic de drogues.

Seguidament el protagonista li diu: “Amic, t’has equivocat de professió. Hagueres tingut que ser filòsof…”, i el Burroughs contesta: “Potser en una altra vida… Potser en una altra vida…”. Genial.

Els tres títols que composen la Trilogia de la mort estàn realitzats mitjançant una deconstrucció de la història. A priori ens podria semblar més pretenciosa i injustificada que en la d’altres títols com ara Pulp Fiction o Memento, perquè fent-li una ullada a la sinopsi, la última cosa que ens imaginem és que aquest argument (una colla d’skaters, la mort de Kurt Cobain i la matança de Columbine) puga estar deconstruït, però promte veiem que aquesta desestructura ens ajuda a endinsar-nos en la confusió dels seus personatges, les seues circumstàncies i els fets que els envolten, que acaben envoltant-nos a nosaltres també: Adolescència i mort. També arriben al seu summum en aquesta trilogia els plànols estàtics, eterns. (Normal que se li atribuisca una fotografia impecable)

Paranoid Park és un deleitament per als sentits. Gus Van Sant arriba a fer vertaders miracles amb la barreja de música amb imatges ralentitzades. Tots els esdeveniments que antecedeixen a una catàstrofe s’aglutinen a un simple gir de cap a càmera lenta, que ens transmet eixa calma sospitosa que antecedeix a la tempesta, o eixa altra – molt semblant – que es sent a l’ull d’un huracà, i la deconstrucció argumental (que ja insinua la portada) ens ajuda a comprendre millor la culpa atordidora en la qual es veu envoltat el protagonista, la maduració instantània que provoca un cara a cara amb la mort. Tractar la mort amb sensibilitat i tornar-li el lloc filosòfic que tantes i tantes pel·lícules li han arrabatat, relegant-la a un segon planol de trivialitat, encara que, com ja hem dit, la protagonista principal d’aquest film és la culpa.

En el cas de Last Days, la relació entre adolescència i mort ens ve de la mà d’una icona adolescent: Kurt Cobain (que smells like Teen Spirit), interpretat pel psicòpata guapo del remake de Funny Games (impecablement caracteritzat). Aquesta és la pel·lícula que més abusa del plànol seqüència estàtic, arribant fins al punt d’enfocar a una finestra durant deu minuts. L’objectiu és endinsar-nos en la letàrgia claustrofòbica en la qual estava submergit el cantant de Nirvana dies abans del seu suicidi, i vaja si ho aconseguieix: Arriba a ser exasperant. Megalomania, nihilisme i depressió esquizofrènica van de la mà, arrossegant-se com un cuc moribund que has trepitjat sense voler cap al fatal desenllaç, ja conegut per tots. Jo a la pel·lícula veig absència en vida. Veig que Kurt Cobain va estar més absent en vida que una vegada mort.

A Elephant, l’argument està en asterisc: Anirem seguint diversos fils argumentals (Molt ben representats per eixos interminables passadissos) que s’entrecreuaran en diversos punts i després es tornen a separar. El títol d’aquesta tercera entrega podria ben be resumir el missatge de tota la trilogía (O almenys així m’ho sembla a mi): La tragèdia està a l’aguait i va teixint-se lenta i feixuga, com el caminar de l’elefant, i és el director qui ens mostra el seu parsimoniòs devenir, seguint als protagonistes a tot arreu per interminables passadissos. L’autor ha elegit un succés per tots coneguts per a mostrar-nos l’evidència: De rés serveix explicar, analitzar psicològicament o intentar justificar (per a això ja tenim el Bowling for Columbine), si la tragèdia ja està avançant pels passadissos, val la pena mascar-la en aquesta enterbolida atmòsfera, recrear-se en ella, que buscar possibles culpables. Una freda radiografia de la tragèdia.

Cap comentari: