David Lynch

(ADVERTENCIA: Es recomana llegir aquesta entrada baix els efectes de la marihuana o algún estupefaent similar)





Aquest home, que pareix que tinga un tsunami en el monyo, és un puto geni. Repetisc: Un puto geni.

El seu cine es podria resumir en açó:

Una espiral. .Una puta espiral. (Ojo, l’adjectiu “puta”, en aquest cas, no és pejoratiu. Tot al contrari.)

El seu cine es basa bàsicament (valga la redundància) en un surrealisme extrem i es centra en tot allò oníric, inconnexe i estrany, sobretot tot allò que té a veure amb els laberints del subconscient… Se’l pot acusar de pretenciós, ja que el seu cine està ple –però ple- d’elements simbòlics que, a simple vista pareixen inconnexos – a vegades ho són – però que, entrellaçats, fan un TOT. Per tant, el seu cine es pot relacionar amb la psicoanàlisi que, tot i ser una tècnica ja anticuada, encara té un cert encant que, barrejat amb l’art, pot donar resultats molt bons, no? Mireu sinó l’obra de Dalí, o Hitchcock (o com s’escriga).

Per tant, són pelis que es poden vore de dos maneres: Fumar-te un porro i apalancarte davant els contínus estímuls psicodèl·lics, gaudint de la fantasia estètica i ambiental i recreante en un context macabre i absurd, ambientat en música i estètica dels anys 50. En aquest sentit, jo crec que les pelis de Lynch, a banda del Yellow Submarine dels Beatles, és la millor opció audiovisual per a un bon cego de brossa. La segona es agafar paper i boli i jugar a ser psicoanalista. Et curres un poc l’acent argentino i et poses a fer anotacions com si la peli fóra un pacient contante els teus somnis. El resultat pot ser abrumador.

Conclusió: Si tens la osadia de voler entendre una película de Lynch, has de veure-la almenys… jo que se… cinc vegades?

Anem a repassar un poc les seues pelis més rallaores… Comencem pel principi…

Eraserhead – Cabeza borradora. 1977

Quan Stanley Koubrick – que posava a parir als seus actors, quasi torturant-los, pa que la puta peli eixira be– estava rodant El Resplandor, va fer un passe d’aquesta pel·lícula – d’assistència obligatoria – per a mostrar al repart com havien d’actuar els actors d’una vertadera peli de por. L’argument és que una parella té un fill molt estrany en forma de cuc. Ja està, ahí està tota la trama. Tot lo demés són plànols surrealistes… pollastres fregits que sagnen… visions horroroses… un escenari en miniatura darrere el radiador… on canta una dolça xica amb un moflete extremadament unflat… es pugueu imaginar la resta… més o menys, no?

Puntuació: 8 Navelines. (És una peli referent i paradigmàtica)

Blue velvet – Terciopelo azul. 1986

Aquesta peli ja té un poc més de trama. Està protagonitzada per… com li dien… ixe de Twin Peaks (que, per cert, també és de Lynch)… xe si… ixe. Resulta que un dia està passejant al gos per un caminal i es troba una orella tallà en l’horta. Si, una orella arrancà plena de formigues (en homenatge a Un Chien Andalou). Total que va investigant, investigant, investigant… i això. A aquesta peli ja va vegent-se l’estil de Lynch: atmòsfera macabra i música dels anys 50. Diàlegs inconnexos, personatges esperpèntics.

Puntuació: 5 Navelines. Està be, però no és pa tant.

Lost highway – Carretera perdida. 1997

Esta peli també és l’hostia. Un saxofonista impotent i la seua despampanant dona viuen a una casa de lujo en un distrit de lujo, tot de lujo, sobretot la dona. Comencen a rebre cintes de video que són gravacions d’algú que entra a sa casa en una camara. Total que el saxofonista desperta aturdit a la càrcel i es dona conter que ha trossejat a la dona com si fora un palito Pescanova. De repent, comença a fer-li mal el cap, i a mitan peli es transforma en un atre. O siga, en una atra peli. El que està tancat en la presó es un altre completament diferent, que té records traumàtics d’unes coses que no ha viscut, i la despampanant dona d’abans ara és un altre personatge que no té res a veure. Es com si hagueres alquilat una peli sense revobinar. En esta peli Lynch juga amb nosaltres, fent el temps, no paral·lel, sinó més be paralelepípede, és a dir, semi-paral·lel. Dimensionalment linial, pel que fa a la percepció, i proporcionalment inconnexe, pel que fa a la dimensió. (Agarrateu com vullgues).

Puntuació: 7 Navelines.

Ens quedem amb aquest cameo de Marilyn Manson i Twiggi Ramirez amb la veu del de Rammstein:

Mulholland Drive. 2001

Aquesta és la peli més psicoanalista de Lynch. En plan tot està relacionat encara que parega arbitrari. La més ideal per a fer allò de jugar a ser psicòleg, perquè, les relacions que fa aquest home entre el subconscient, macabre i surreal, amb la realitat és… doncs això, lynchiano. Això si, esta peli s’ha de vore encara més vegades per a entendrela… unes 17, o per ahí. (Les escenes lèsbiques no tenen pèrdua)

Puntuació: 8 Navelines

Sens dubte la millor escena de totes és la del club Silencio:

Inland Empire. 2007

I esta ja es la repera. Està calenteta encara, és de l’any passat. Es una remescla de totes les anteriors pel·lícules. És LA PELÍCULA. (Això que està rodada en càmera digital). Este home, després de fer aquesta peli, deuria pegar-se un tir al cap. Ojo, possitivament. Vull dir, després d’açò, no ha der fer res millor, que es jubile ja. Ara, si intentes vore esta peli en plan psicoanalista… buff… dura tres hores i mitja i és molt – molt – dura, en el sentit de seguir-li el ritme (ritme? quin ritme?) i estar concentrat. L'estructura - per que no sé si dir història- va del procés de descomposició psicològica d'una actriu a Hollywood, i l'objectiu de Lynch és transmetre'ns aquesta sensació de desconcertant angoixa esquizofrènica. Home, alguns simbolismes si que es poden pillar be, però, nose... jo la vaig vore en plan cego de brossa i a flipar. Es com... com si estagueres contemplant una obra d’art. Una puta obra d’art abstracte. Aci teniu el trailer. No es penseu que és un d’eixos tràilers que després veus la peli i et decepciona: Tota la peli és aixina. Es com un tràiler de tres hores i mitja i ho te tot: Surrealisme, escenes macàbres, crítica social, crítica a la indústria del cine, meta-cine (és a dir, donar-li pistes a l’espectador de que en realitat és una peli), temps paralelepípede, una coreografia de prostitutes amb música dels anys 50, tot totototototiiiide. Absolutament tot. El súmmum.

Per això li done a aquesta pel·lícula una puntuació de 10 Nevelines, perquè per a mi és la puta perfecció feta pel·lícula, tenint en compte el meu criteri difús i transtornat, i el factor altament influent que és el fet d'haver-la vist fa poc.

Si estàs boig, aquesta pel·lícula t’encantarà. Si no ho estàs, et transtornarà, i la segona vegada que veges alguna peli de Lych, t’encantarà. Bueno, això passa amb totes les seues pel·lícules. D'aquesta pel·lícula, em quede amb el ball de les prostitutes imaginàries:

El Necronomicón de Lovercraft advertia en la primera pàgina, molt seriosament, que tot aquell que començara a llegir-lo tenia una possibilitat molt alta de tornar-se boig. Jo crec que David Lynch podria fer el mateix al començament de les seues pel·lícules.

Ara el Lynch ja està vellet i senil, i es dedica a dir per ahí que la solució per al conflicte d’Orient Mijà és dur un muntó de missioners de la meditació trascendental (una espècie de filosofia semi-religiosa –en plan ioga-) per a crear acadèmies de meditació. Bueno… Es lo que passa sempre quan els genis es fan vells i són famosos: Traslladen el seu ingeni a l’opinió pública i la vida política, normalment cagant-la i fent el ridícul… Però be… Sempre ens quedaràn les seues pelis…